Hora del te

Barreter boig

2009-09-10T01:03:00.006+02:00

Si tot el temps que he estat fora algú s'hagués dedicat a regar les plantes, a hores d'ara la reina de cors s'estaria preguntant què hi fa un altre jardí fent costat al seu bell jardí de palau. Enlloc d'això, algú ha pres el sol tanta estona que mireu, la tortuga d'imitació sembla socarrimada de tan quieta com està. Però porteu més te, és hora que cadascú torni al seu lloc.

No passa un sol dia que no assisteixi a les tedioses converses que mantenen els pregoners de la reina. Quan s'intenten posar d'acord sobre qui ha de recitar l'ordre del dia a palau, entren en acalorades discussions que frustrarien els millors arguments que els pogués aportar el Conill Blanc, fins i tot una ració de pastissets de gerds. Són bojos! No veuen que es faran malbé? És per això que m'espero fins al final. Durant tot aquest llarg procés d'elecció del portaveu no puc evitar que m'envaeixi la son i faig una becaina, però quan per fi acaben els dictats, com que de tan capficats que estan rebutgen les llaminadures, veig com la meva espera dóna fruits i aboco els pastissos a la safata del lacai. No pot faltar mai berenar a l'hora del te.

És sobretot durant aquestes vàcues converses quan penso en tu, Alex. Sigues sincer, et deleixes per deixar anar un llarg discurs davant el tribunal. Permet-me imaginar com hauria hagut de ser la teva intervenció sobre semiòtica aquell dia de maig de l’any passat. Un cop haguessis ultimat els detalls del discurs, caminaries amb grans gambades cap al palau, però ja no amb actitud resignada pels inevitables formalismes, sinó triomfal, conscient que els deixaries atònits.

No puc evitar enorgullir-me de tu quan et figuro creuant el pont llevadís, quasi donant salts d’alegria davant l’astorament dels soldats de la reina. Aquella pesada portalada que abans vas obrir exhalant un últim sospir de conformitat, tindria el pes d’una ploma a la meva imaginació, quan entressis a la sala i tothom guardés un silenci sepulcral, enlloc de la contínua remor dels esvalotats assistents que vas haver de sofrir aquell cop. Te’ls quedaries mirant uns segons i tot seguit riuries, però no de manera continguda, sinó esclafint, tronant de riure talment com si haguessis embogit. Assenyalaries sense inhibició, mentre seguissis desencaixant-te la mandíbula, aquell flamenc, aquell grup de porcs rosats i aquella duquessa, mira’ls entre el públic, tots tan agitadors abans i tan agitats ara. La tribuna t’esperaria amb els braços oberts per deixar anar la teva eloqüència, ara magnificada, conscient que amb aquest canvi el tribunal i els convidats t’escoltarien amb estranyesa pel teu mode de presentar-te, però així almenys es faria silenci més de pressa. Quins aplaudiments que sentiríem, ara que haurien prestat atenció.

I mentre copegen les mans els benaventurats assistents, escolto en un segon terme, però no per això poc vigorosos, els tambors de la comitiva d’en Ruffus. Gran Ruffus, alteraries fins i tot la parsimònia de la tortuga d’imitació. Defenses amb valentia les escomeses dels assaltants de l’hora del te, desafies un queixalot que torba incansablement el teu son, lideres els habitants per fugir d’una implacable persecució... què més podem esperar de tu?

De vegades has tingut por dels canvis, com en aquella ocasió en què vam rebre el Cavaller Erràtic i l’Home dels Dits d’Or, que més tard serien desterrats del bell jardí i dels seus voltants per l’admirable reina de cors. Quan t’infons de valor per afrontar els perills, no fas més que protegir-te amb un escut que no deixi entreveure el teu espant, però la qüestió és que, finalment, demostres tenir el coratge necessari per a emprendre arriscades missions. Ruffus, el gran, jo, el barreter boig, m’enorgulleixo de repetir el teu adjectiu tantes vegades com siguin indispensables, i el variaré de categoria perquè puguem atacar de forma més mortífera els enemics recelosos que ronden dispersos pel nostre berenar. Fugiu, bandits, que us repetiré les paraules “gran”, “grandesa”, “engrandir” i, per tal de rematar-vos, “Ruffus”!

M’has sentit cridar, Stacie? Ja veus que jo també em deixo endur per les emocions pel que fa als tafaners. Quan poses aquesta cara sé que trames indefectiblement algun ideal de forma encara desdibuixada. En què estàs pensant, ara? Deixa-m’ho endevinar... estàs augurant com hauria de ser el futur dels nostres berenars a l’hora del te. Els teus plans, sempre majestuosos, trobaran sempre la meva acceptació. A hores d’ara ningú no coneix si, després de més d’un any de la nostra convivència, arribaran més convidats, si la reina de cors imposarà noves sancions amb qualsevol excusa o, el més important, si s’hauran de fer reformes a la taula, ja que la fusta està començant a fer-se malbé després de tantes tardes. Caldrà avisar el lacai, suposo.

Tinc el pressentiment que els teus ideals de cap on han d’apuntar les nostres tardes romandran força temps tancats amb clau dins el calaix de casa de la duquessa, m’equivoco? Fas bé de deixar que es gestin sense pressa i de no revelar-me’ls, ja que ai, dolça Stacie, ni tu ni jo som prou bons per predir el curs dels esdeveniments. I què importa, això, si els habitants sou tan particulars? Creu-me, cada nou dia em feu presenciar aventures màgiques que no havia contemplat al meu guió. Però pots anar passant cap a la taula, Stacie, el te ja està a punt.

De vegades, convidats, m’agradaria situar-me al vostre lloc per comprovar com deu ser d’harmoniosa, per vosaltres, l’hora del te, asseguts impassibles a les vostres cadires. Jo m’hi vaig barallar, amb el temps, i des de llavors que ni una sola de les tardes sóc capaç de recordar com era la meva vida, abans. I sabeu què és el més interessant de tot? Que malgrat que vigilar les tardes de te implica estar disposat a perdre la noció del temps, que en aquest indret perdut sempre siguin les cinc de la tarda i coneguem poc la pluja, i que la reina de cors ens obligui a assistir a les frivolitats de palau, el cert és que el meu temps aquí és meravellós i no el canviaria ni per tot el temps de tots els temps.

Els habitants estaran a punt per la nostra propera trobada.
Fins llavors, sigueu festius.

Barreter boig

2009-05-19T22:02:00.014+02:00

El ball de les tasses em fa pujar la mosca al nas, sempre es van movent de lloc a la taula. Si haguessin viscut les meves peripècies amb el temps, ara no es distraurien amb criaturades per matar-lo.

Qui demana? No hi ha prou lloc, sigui qui sigui qui vulgui seure ja se'n pot anar. No, espera, he canviat d'opinió, acomoda't aquí amb nosaltres i pren una tassa de te, et refarà. Oh, el temps ens ha deixat com a present més d'un any de berenars i no voldríem trobar a faltar convidats a taula per més temps. Parlant del temps, no us en refieu gaire, ja que l'Alex va anunciar la meva arribada fa més de dos mesos i aquí em teniu, arribant amb els cabells més llargs. Des que vaig tenir aquella discussió amb el temps que mai més no ens hem posat d'acord, és una llàstima.

La meva mirada atenta no ha deixat passar cap detall dels discursos dels habitants i, en general... la comanda de terrossos de sucre ja hauria d'haver arribat, de pressa, porteu-ho de seguida.

Mai no hauria imaginat que les vostres trobades, habitants, donessin tant de si. Com deia la vella cançó, "indecisa Cynthia, portes barrades, com és que no hi ets? Descortesa no sóc, barreter, però la meva pena torba qui em rodeja". Triar no és el teu fort, Cynthia, i per això m'agrades tant. Mira els convidats, com creus que es sentirien si amb resolució tot ho enllestissis d'un sol cop? Durant aquestes tardes que hem passat junts t'has hagut d'enfrontar al dubte, ai, quants maldecaps t'ha originat! Però no pateixis, els interrogants sobre la nena Alícia i les notícies dels Missatgers es desvelaran tan bon punt el temps em permeti canviar de barret.

Ens has parlat de les receptes amb el te, de la teva primera estada a uns estudis de doblatge, de la fatídica carta de la reina sobre Alícia i del mal que regna a una illa habitada per nens, i en les quatre ocasions les teves paraules s'han escoltat dèbils, com si enlloc de sortir de dins teu, algú altre les estigués escampant, tremoloses, enmig del camí per on avances amb recel.

I què me'n dieu del presumit Herbert? Et volia fer entrar el primer a les tardes del te, però t'estaves emmirallant durant llarga estona i m'haurien renyat per molestar l'eternament esplèndid Herbert. La teva altivesa i les teves maneres potser no van ser la millor forma de merèixer-te la meva aprovació però, tal com marquen les directrius de sa majestat la reina de cors, en aquest berenar ens interessa deixar fluir les opinions, tant si són arpes o arpons. "Aboqueu, lacais, un terròs de sucre del morè, que així endolcirem la rebel·lió natural del més presumit", canto mentre recordo com la publicitat et va fer desitjar trencar el mirall, però també com va ser motiu de la teva vanaglòria per haver-la burlat després de tres anys de desencants. Però Herbert, impetuós, no t'amaguis darrere un posat magnificent, ja que el temps ha tingut un detall decent i em porta de tant en tant aquella meravellosa tarda de la música dels habitants. Tothom era al seu lloc per oferir-nos una simfonia més o menys agradable, i tu em vas acompanyar durant el meu passeig. Canviem-nos de lloc, ràpid, i que el lacai porti més te.

Victor, quan et miro als ulls no hi veig res més que un pou d'amargor, de tristesa i d'ombres. Malgrat que fa un any que et conec, desconec encara què és el que sents. En un dels teus discursos vas deixar patent que la soledat ja no és una xacra per tu, sinó una forma d'entendre les tardes i de la qual has pres plena consciència, sense ànim d'eradicar-la. Precisament per aquesta aura de misteri amb què t'has vestit, ho tinc difícil per entreveure un bri de llum que es reflecteixi al teu rostre. Una de les malifetes que ens té parada el temps és el dilluns, a qui, empès per l'ira, va deixar abandonat a la seva sort. Pels turments que ens causa, va ser un encert per part teva dedicar-li la primera intervenció. Vas seguir amb un somni digne del Conill Blanc, amb el teu cant a la soledat, amb un altre somni protagonitzat per unes roses i una noia i, finalment, ens explicaves la irreparable pèrdua tant de les flors com d'ella, fet que et va reportar una magnífica experiència artística. "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... qui sap si tornaran, qui sap si mai no tornaran", així diu la cançó mentre et dono les gràcies, Victor, pel teu caràcter auster a la taula, ja que és la nota de refinament que li cal per guanyar-nos el favor de la reina de cors. Solitari, amunt!

I temps al temps, que n'ets de beneit, temps, no hi ha prou lloc! Que no segui ningú més a taula, si voleu adreçar-vos al jardí de la reina és cap allà. Quan el tediós, rancuniós i capriciós temps m'ho permeti, ai, per què ens vam haver de barallar, seguiré amb vosaltres, habitants.

Per primer cop, diré allò tan cèlebre... com feia, lacai? Ah, sí, "beveu-lo de pressa però sense fressa. Ja portaràs més te, si tu ho dius. Sigueu festius".

Alex, l'eloqüent

2009-02-28T01:33:00.006+01:00

Es diria que la tarda d'avui passa furtiva als ulls dels habitants, ja que omplo moltes tasses de te, però sembla que estan tan atrafegats que no tenen temps de prendre-se'l. A la taula no hi ha prou lloc per a tant de berenar i aquí em teniu, deixant amb cura tasses a terra, disposades en fileres per ordre d'escalfor.

Sóc l'Alex, l'eloqüent, i ens han convidat a la tortuga d'imitació i a mi al ball de disfresses que se celebra avui al palau. Oi que seríeu tan amables, si és que veniu disposats a conèixer grans personatges, d'acompanyar-me a aquesta festa? Els nostres amfitrions seran el rei i la reina de cors, a qui us aconsello no contradir en les seves decisions per molt precipitades que us semblin. I sobretot, no us deixeu intimidar per l'espectacle que presenciareu a la sala. Tortuga, estàs a punt?

I tot parlant mentre creuàvem el bell jardí, ja ens trobem a l'entrada. Allà al fons, temps enrere una nena va robar uns pastissets, i des de llavors totes les postres estan tancades amb clau en gàbies. Quan miro aquests pastissos m'envaeixen visions lúgubres, ja que encara em sembla notar la seva mirada desorientada sota les màscares que passen fugaces pels racons. Però tortuga, seguim avançant diligents per la sala, que avui els habitants volen ser prínceps i em podran mostrar orgullosos la seva disfressa.

Gira, gira, Alex l'eloqüent, que uns esclops no alenteixin el teu pas, i ja ets al centre del sarau. I mira'ls, sota els seus antifaços, el rei esbossa somriures tot complagut als seus convidats mentre la reina s'enutja amb els seus consellers, i gosaria afirmar, si em permets l'atreviment, tortuga, que aquest vestit llampant amb brocats n'ha estat el culpable. Sens dubte, qui hagi escollit la indumentària reial per a sa majestat no s'ha enfrontat mai amb la seva còlera.

Oh, mireu qui tenim per aquí. Des de la seva tribuna mantenen una animada conversa una llebre veloç i un emperador oriental. Acostem-nos-hi més, convidats, que vull confirmar qui s'amaga rere aquestes màscares. Tal com m'imaginava, són el Conill Blanc i el lacai. Aixequeu-vos a fer un ball, infeliços, i deixeu els vostres somnis de grandesa, que tal com sou sense accessoris m'ompliu més de joia.

És una festa superba, no ho trobes, tortuga? L'elegància dels vestits em commou, la sala plena de colors és un cant als oradors perduts, ningú no diria que fora del palau puguem tornar a la grisor habitual. I qui hi tenim per allà? Princesa Cynthia, excelsa, vós en persona, quin goig que pugueu gaudir d'aquesta magnificència tant com jo. I tanmateix, per què no em crec el vostre somriure, ni tan sols avui? La vostra tristesa no us dóna treva ni un sol dia, per molt que la intenteu enganyar amb perles relluents.
"Oh, Alex, que contenta que m'hagis vingut a veure. Tinc un mal pressentiment, alguna cosa no va bé. Ho noto des de molt abans que arribés el dia de la festa. On són els soldats de la reina? Per què no puc entonar la música alegre i no reconec els éssers fantàstics i en canvi tot m'és aliè?"
Indecisa Cynthia, no desaprofitis el ball en vagues elucubracions, tot anirà bé. Però si ho prefereixes, sortim a fora a jugar una partida de croquet.

Convidats, tortuga, acompanyeu-nos al jardí, ja que no voldria que després us costés un gran esforç sortir de palau enyorant aquella diversió. Aquí també hi estarem bé.

Al nostre proper berenar rebrem la visita del barreter boig, que ens parlarà de què li han semblat les intervencions dels habitants durant aquest any que compleix l'hora del te.

Fins llavors, sigueu festius.

Victor, el solitari

2009-01-16T02:40:00.010+01:00

De tan victoriós com era jo abans, un podria pensar que faria bé de rendir-me, ara que sóc el solitari. Però afortunadament, el que sento ara és tan meravellós, que l'impensable seria renunciar-hi.

Sóc en Victor, com sempre assegut a l'extrem més allunyat de la taula. Si sabéssiu del gel sòlid i enorme que em glaça l'ànima d'una forma vertiginosa, mataríeu per experimentar una sensació com la que em recorre les entranyes. De vegades, quan el barreter es pren una tassa de te amb nosaltres, ens parla dels nous edictes que recull la cort de la reina de cors. Se'ls coneix com una plèiade de savis instruïts en el camí recte, i també doctes en l'art de tallar caps de la reina quan les resolucions dels seus homes no li fan el pes, de manera que un dictamen de palau no me l'acostumo a prendre mai al peu de la lletra.

El barreter ens sol dir que al final, les recomanacions cap als habitants, i també cap a vosaltres convidats, apunten cap a menjar nous i panses amb taronja per combatre els dies tristos, perquè no ens rellisquin més llàgrimes dels ulls. Uns consells pràctics, però poc bells, penso jo. De seguida m'entendreu.

Imagino trobar-me amb una visió de somni, però sé que és impossible. I tanmateix, no me'n surto d'esborrar aquell record de la meva ment, al contrari, m'obstino a mantenir-lo intacte. Segueixo entestat a sentir-me correspost per tal immensa cabellera i aquells ulls resplendents que em van emmordassar els sentits. Algun dia, quan cau la tarda, em poso al llit ben ràpid, però sense adormir-me, encara. Abans que pugui aclucar l'ull, durant el capvespre, penso en ella durant hores mentre, espaordit, convençut que mai no tornarà, es va solidificant cada racó de la meva ànima, mortificada pel gel. Llavors, quan per fi la meva ment és un cavall desbocat, retiro amb delicadesa les mantes i els llençols perquè el fred perforador de la nit s'apoderi de mi i el meu cos quedi petrificat.

En el moment que aquesta concòrdia màgica entre el fred del cos i el de l'ànima es produeix, la sensació d'harmonia és indescriptible, tant, que sento llàstima per les vides d'aquells que no l'hagin experimentat mai, que són tan il·lusos de pensar en remeis de colors per al dolor. És la forma més perfecta d'unió que tinc amb tu, somni, quina altra podria ser, si no? Em parla de tu el fred de l'hivern, la meva ànima glaçada i la meva soledat, no hi ha res més a l'entorn que pugui interferir en el nostre idil·li.

Crec fermament que aquesta aproximació a un impossible serà l'expressió màxima de vida que pugui arribar a conèixer mai un solitari com jo, que abans era victoriós, però que ara ha descobert què significa l'art. El barreter, tot còmplice, continuarà relatant-me els absurds edictes de palau perquè pugui seguir burlant-me dels preceptes de la cort. Sort en tinc, de les seves honorables visites, perquè de vegades m'oblido de com riure.

Sigueu festius.

Cynthia, la indecisa

2008-12-23T02:19:00.013+01:00

Oh, hola. Estic contenta de veure que seguiu bé, tant de bo algun dia la sort em somrigui perquè... uf, per on hauria de començar? No he pogut esbrinar res sobre la nena Alícia que va prendre el berenar aquí perquè la reina es nega a donar-me més pistes, esquivant-me a cada intent de conversació, i a sobre els Missatgers que vaig cridar no han aparegut encara. I això no és tot.

Conec una història sobre uns nens. Al principi em negava a escoltar allò que tant alarmava el lacai, però el seu posat planyívol em va inspirar compassió i hi vaig acabar accedint i... uf, pobra de mi, que desventurada que vaig ser de conèixer aquells fets. És així com el lacai els relatava:

"Ens remuntem a una illa deserta i a un accident d'avió".
Oh, seré capaç de descobrir-vos els detalls d'aquest relat? Vejam, ho intentaré. Els únics supervivents d'aquell tràgic esdeveniment, uns nens, es van veure obligats a subsistir a la seva nova llar alimentant-se de carn de porc senglar i d'animals exòtics i també de fruites tropicals i... bé, calia que un líder els dirigís. El lacai seguia així:

"I ja tenim el nen sensat i el nen agitador disputant-se el títol".
Doncs sí, és com ho explica el lacai. El nen sensat es va acabar erigint, per majoria de vots, com a guia dels seus companys. Les seves ordres eren clares, sí. Prioritàriament, calia mantenir sempre encesa la foguera a l'indret més elevat de l'illa per si algú passava per allà i veia els senyals de fum, de manera que... ai, i aquí apareixien les tensions, es va fer necessari establir torns per controlar-la. El grup que simpatitzava amb el nen conspirador es va desvincular d'aquesta tasca, ja que preferia dedicar cada cop més temps a caçar per alimentar-se, sí. Això ja es va poder apreciar quan el provocador va pintar, exultant, la cara d'un dels seus companys amb ditades de sang de senglar. Amb aquest gest la cacera es convertiria en un ritual que elevava els banquets a cerimònies ostentoses. Oh, no faltava gaire perquè passés... d'això, el lacai ho digué millor:

"Els seguidors del nen sensat s'escindeixen del grup i sofreixen les estrategemes que els han d'arruïnar la supervivència. Els desertors van restant membres a l'equip mentre els altres es fan més forts".
Ai, molts estaven indecisos. "Cap on hauria de decantar-me?", pensaven alguns. "He de triar l'aventura que em reportarà aliments o m'he de mantenir alerta a la foguera, expectant de fugir d'aquest malson?" Si us plau, no em feu continuar. Atureu la vostra fal·lera per caçar, el pobre sensat s'està quedant sense suport, ningú no comprèn els seus objectius. No veieu que és ell qui vigila el foc? És molt gran, aquesta illa! Sembla que estiguin condemnats a quedar-s'hi de per vida, i escolteu la remor de les ones immenses, les tempestes ens amenacen amb llamps de fúria, prou! És que ningú escolta la seva crida? Està sol entre salvatges, perdut entre calúmnies de la maldat, i... I hi va haver una nena que va venir a prendre el te! Necessito que algú em tregui d'aquest mar de dubtes, atura el relat, si us plau, atureu el mal que s'està forjant en aquest món. No hauries d'haver-me explicat una història com aquesta, lacai, ningú no em demanava aixecar-me de la taula. Em trobo malament, perdoneu-me.

Sigueu festius.

Stacie, la idealista

2008-11-30T20:31:00.013+01:00

No han estat poques les ocasions que m'he plantejat com seria l'hora del te si de sobte fos tot més gran.

Sóc la Stacie, la idealista, i de seguida comprendreu cap on apunten les meves elucubracions. Per començar, el títol que se'ls va atorgar a les nostres tardes canviaria cap a alguna cosa més magnànima, com "Dia del te".

Entre els habitants sempre prenem la infusió humilment de les abundants gerres que tenim a la taula, però amb aquest canvi, el berenar adoptaria un rol de ritual cerimoniós, amb cinc fonts enormes d'on brollaria cada tarda el te, molt de te. El lacai, que no podria donar l'abast amb tant de te per servir, necessitaria l'ajuda d'emperadors orientals que, un cop haguessin olorat la seva aroma, restarien embadalits de la seva fragància, es desfarien dels seus accessoris d'autoritat i s'afanyarien a servir diligents les seves troballes als habitants.

Però cada un d'ells enfilaria el camí cap a direccions diferents, ja que hi hauria moltes taules, molts berenars, per complaure. Cap allà, vora la casa del conill blanc, a una de les taules s'aplegarien mantenint conversacions de política ell i els seus companys, però no per gaire temps, ja que tindrien una cita improrrogable amb la duquessa, i de seguida es faria una fressa de cadires i de tasses, presos de pànic per no fer tard. Si es donés el cas, la duquessa no tindria dues orelles per estirar, sinó vint!

La duquessa, calmant com sempre el seu nadó, a hores d'ara ja posseiria el títol d'arxiduquessa, però ai, amb tantes possessions al seu càrrec es veuria desorientada. Només cal que ens fixem en els condiments. Fins ara en tenia prou amb sal i un pensament de pebre (entre nosaltres, ella s'entesta a negar-ho, però en realitat el seu cuiner abocava tant de pebre a l'estofat, que els esternuts d'aquell casalot se sentien des de l'hora del te). Però ara tindria un rebost ple a vessar de meravelloses espècies, de noms tan grans que mai no havia sentit anomenar: alfabreguíssima, ograngrenga, lloreràs, julimoltvert, estragonot...

Però i nosaltres els habitants? Què seria de nosaltres? Segurament la reina de cors, el jardí de la qual tenim ben a prop de la taula, veient la magnitud que prendrien les coses del seu voltant, no es resignaria a estancar-se al seu palau, insignificant comparat amb les meravelles de més enllà de la taula. No trigaria gens a decidir-se per transformar el bell jardí en un intricat laberint que acabaria per esfondrar les tanques i tot el que trobés al seu pas, també la nostra taula. I tot per culpa de les roses, perquè ja no es diria de les roses pintades que són tan sols vermelles, se'n diria també que són roges, granes, llampants, d'escarlata. El fet és que desprendrien una vivor tan intensa que contaminaria les tardes de te d'un foc ardent i delirant.

Imagineu-vos si en seria de gran la nova hora del te, que els fets propiciats pel canvi acabarien alterant fins i tot les nostres històries. Convidats, si una grandesa així s'apoderés de les tardes, les conseqüències us afectarien també a vosaltres. Imagineu-vos per un segon trobar-vos atrapats en un profund pou negre com la gola d'un llop cada cop que us volguéssiu endinsar en l'estat d'ànim d'en Victor. O que de sobte, sense motiu aparent, a l'hora d'adreçar-vos als vostres amics, se us fes un nus a la gola, rodejats d'un infinit mar de dubtes. No estic segura que us agradés experimentar el que sent la Cynthia, ni tampoc l'eloqüent Alex, ja que després de conèixer-lo, milers de diminutes paraules flotants envairien la vostra boca, ansioses de sortir i d'emprendre el vol, però també de tornar a entrar-hi, guiades pels senyals d'eterna fugida i d'etern retorn.

No, definitivament no vull tot un dia de te, ni tampoc roses més vermelles del compte. De la mateixa forma que puc construir ideals d'aquesta mena, també és fàcil acabar amb ells.
El nom de Stacie, la idealista, m'escau i sé que només puc parlar des de l'hora del te, i prou. Inventaré més paradisos, però tinc ben clar que no seran més grans.

Però vosaltres sigueu molt festius.

Ruffus, el gran

2008-11-10T23:58:00.010+01:00

Alegres vosaltres, somrieu ara que podeu amb meravelloses dents blanques, que tot seguit us explicaré la història d’un queixal a qui van expulsar del seu turmentós fossat.
Sóc en Ruffus, el gran, acompanyat de les meves gestes valeroses. Però abans, permeteu-me que us faci cinc cèntims sobre el comportament d’aquest queixal per tal que pugueu comprendre en la seva plenitud la forma com se’l va arrencar.

Sovint tot restava en quietud a la boca. Als aliments, que no semblaven amagar males intencions, i després de pronunciar en veu alta el seu nom, se’ls permetia passar pel paladar sense imposar-los obstacles de cap tipus. Com abelles obreres, cada dent de la boca executava tenaç les seves funcions perquè no es produïssin disturbis. Però no tothom era tan metòdic. Entre aquelles dents, vivia en un racó pregon un queixal molt gandul. Li encantava dormir, en ocasions havia arribat a passar mesos sencers amb els ulls clucs, sumit en un son profund. De fet, les dents no presentaven cap objecció a la mandra eterna del queixal, ja que tal i com estava estirat no els causava cap molèstia, ben al contrari. Era justament quan es despertava que l’ordre era alterat.

Al pobre queixal, quan s’adonava de com n’estava de sol allà al fons de la boca després del llarg son, li entraven unes ànsies irrefrenables de plorar, ja que se sentia un desgraciat, incapaç de servir d’ajuda per als seus companys. Lluitava per escapar-se d’aquell pou recolzant-se sobre la seva dent veïna per poder treure els peus clavats com estaques, però tot era inútil. Per molt que ho intentés, mai no aconseguiria escapar-se del seu estret fossat, i esclatava en llàgrimes. El seu plor feia commoure tota la boca, que aturava la seva feina habitual per consolar-lo en va. Tanmateix, qualsevol intent de calmar-lo amb bones paraules era frustrat.

Mentrestant, a fora, jo, en Ruffus, notava les inclemències que es produïen a la boca, molt més terrorífiques que aquells cavallers eixelebrats que ens van venir a molestar a la taula en una ocasió. Si aquelles contínues lamentacions del queixal duraven gaire temps més, fins i tot a mi em farien perdre el seny, ja que ni la més afilada espasa podia acabar amb el seu sofriment i, de passada, amb el meu.

Un bon amic em va parlar d’un metge. Els soldats de la reina el descrivien com un xarlatà que feia pagar les seves intervencions quirúrgiques amb presents exòtics. El lacai l’havia enxampat algun cop fent experiments alquimistes ja que, segons deia, volia fer-se una dentadura d’or per impressionar els seus pacients. Els habitants de la taula, en canvi, que m’han jurat lleialtat talment com els meus homes, m’asseguraven que era un metge de confiança, proveït de tantes eines increïbles, que cinquanta carros no haurien bastat per traginar aquell arsenal.

No calia esperar més. Vaig abillar-me amb la meva indumentària de cavalleria disposat a acudir al refugi del metge. Sóc valent, i una menudesa així no m’amargaria la resta dels dies. El bon home ja m’esperava amb els braços oberts. “Bon doctor, faci de mi el que vulgui, ja que he resistit tota mena d’atacs durant les meves gestes, però li prego, acabi amb aquest queixal del dimoni. Mai no m’havia topat amb un adversari tan feble i, al mateix temps, tan temible!”, vaig dir-li. Aquesta va ser la seva resposta:
“Ah, noble Ruffus, són conegudes les vostres cèlebres batalles. Conec també el vostre valor, i tant, però qui us havia de dir que s’esfumaria davant els detalls més insignificants. Us entenc, senyor. Sembla mentida com alguna cosa tan diminuta ens pot ocasionar també els més grans mals. Des de la seva caverna es lamenta, ai, pobre desgraciat blanquinós, però el seu sofriment té els dies comptats, i també el vostre”.

En qüestió de segons, va ser separat de les seves veïnes, en una operació feta amb tanta mestria que gairebé no vaig notar res. Adéu, queixal, espero que no passis més dolor ni que tampoc en causis allà on et trobis. Jo, que sóc instruït en la lluita i els meus ulls estan avesats a les escomeses ferotges de gegants, he vist com s’acabava de la forma més delicada i bella amb l’enemic més petit, i també el més terrible. Ara s’ha acabat tot, per fi, i com sempre en Ruffus, el gran, surt vencedor del combat.

Somrieu feliços pel bon port del queixal i sigueu festius.

Herbert, el presumit

2008-10-06T20:55:00.007+02:00

Barreter, avui em sento generós. Com pots observar, totes aquestes criatures esperen ansioses el meu parlament, el del més gran, el d'en Herbert, el presumit. Com esteu, encisats per la meva presència?

La meva generositat, que no coneix fronteres, em diu que parli de música als que m'han vingut a escoltar. I tu saps tan bé com jo, amic meu, que no podem passar per alt el que ens dicten els sentits, que al cap i a la fi ens avisen vigorosos i no admeten les nostres negatives. Són capriciosos, els sentits. No ho creus, barreter? Passegem-nos pels voltants del jardí i deixem que ells prenguin tranquils el te, que tot caminant et parlaré de la música dels habitants.

Com ja saps, moltes vegades escoltem un piano provinent del palau de la reina, que amb la seva melodia inquietant ens fa tancar els ulls i fins i tot el sol, fa amagar. En moments com aquest, no t'envaeix una tristesa asfixiant? Conec la teva sensació, barreter, ja que és l'indici clar de l'aparició d'en Victor, el solitari. Melangia, taciturnitat, buidor, pal·lidesa, i no podria descriure amb prou substantius l'espai reduït del profund pou en què ens trobem, llavors. Quan aquelles tecles solitàries componen una cançó trista tot és nit sense estrelles. Pobre Victor, quan s'acabarà el seu suplici? Però calma, al final d'aquesta foscor opressora hi ha una llum, el fullam dels boscos deixa entreveure un bri d'esperança quan les branques dels troncs adquireixen lleugeresa perquè em fan una reverència. I sé que la llum és cada cop més intensa fins que...

És allà, barreter, no la notes? Sent-la, una merla entona el seu cant. Si fins i tot es diria que el dia és més clar, de cop i volta! En aquesta clariana, que enrere que han quedat els boscos espessos de negra nit, ara que els ocells fan el seu recital. Ben mirat, no creus en els miracles quan una tonada així et travessa el barret fins a fer-te un pessigolleig als cabells? Ah, dolça Stacie idealista, amic meu, que n'és de serè el cel quan aquesta noia ronda pels voltants. L'amargor retorna a les cendres d'on ha sorgit i reneix de nou en forma de joia. Si les merles segueixen així de líriques el seu cant, no tinguis cap dubte que mai més no plourà a l'hora del te. Però silenci, sento un soroll que s'acosta.

Oh, com n'és de desagradable passar de l'harmonia celestial al rebombori de timbals, de trombons i de trompetes. De fet, encara és més anguniós pensar en l'habitant per a qui s'organitza aquest sarau. Sí, barreter, a en Ruffus el gran li encanta fer notar la seva presència amb cerimònies imperioses. Mira'l que orgullós desfila amb la seva comitiva pel prat, t'ho pots creure? Amb la seva marxa de càntics de victòria sembla voler organitzar grans gestes, però jo crec que en el fons té por que els habitants el sorprenguin endormiscat i que descobreixin la seva debilitat. Però ells no en tenen cap intenció, és estrany que no se n'adoni, pobre inconscient. I apa, aquí el tens, retrunyint els seus timbals com óssos salvatges. Amb tanta polseguera com aixeca la seva comitiva, no veig res. Tinc ànsies irrefrenables d'esternudar, però no ho puc permetre, malmetria el meu posat atractiu.

I per fi ens hem deslliurat del fum, la meva impol·luta armilla ho agrairà. Vaja, fagots, oboès, clarinets, quin vent bufa de cop! Un senyal així no és altre que la composició per a l’eloqüent Alex, i són els bessons bufons els qui la interpreten. Veus el mateix que jo, barreter? Són virtuosos en el vent i també en la dansa, com es nota que els ha instruït l’Alex. Com pots comprovar, mentre toquen els instruments poden fer danses sinuoses alhora, en una contorsió de panxes i melics sincrònica, digna del més refinat espectador. Al mateix temps que un puja, l’altre baixa, i tot això caminant enrere i endavant i, fins i tot, recitant versos per a la reina de cors, i són virtuosos, sí. Fixa-t’hi, es mouen talment com un perfecte engranatge. Oh, Alex, la teva música és més precisa que la mateixa exactitud del temps!

I no obstant, mira a l’altra banda, la pobra tortuga d’imitació prova d’entonar cants i no se’n surt. No m’estranya, fins i tot les cordes vocals són traïdores quan es tracta de la Cynthia, la indecisa. Observa l’escena: el grifó ha anat a donar-li un cop de mà recordant-li les seves classes amb coneixements acadèmics, però no serveix de res, ja que ell també està mig perdut. L’únic so que aconsegueixen emetre aquests pobres animalons és el seu plor. Estan desconsolats, resten impotents davant els seus intents frustrats de cantar una sola nota. Així en plors et sents, barreter, quan el que t’acompanya és la fragilitat de la Cynthia. Se’n van, la tortuga i el grifó se’n van al seu cau, desenganyats.

Nosaltres hauríem de fer el mateix, ja que hem deixat bastant enrere la taula. Encara bo que sempre és de tarda, aquí, i que per moltes músiques belles que escoltem, la meva presència atreu tot l’interès. Per als habitants, també per als convidats, represento tota la música que els convé de sentir.

Barreter, m’acomiado de tu i dels convidats.
Sigueu festius.

Pantalles d'un somni

2008-09-19T17:34:00.019+02:00

Dormo. I quan ho faig, és quan tot cobra vida. Mai no m'hauria imaginat que fos el meu son un indret més habitat que la taula.

Sóc en Victor, el solitari, avui parlant-vos d'un somni. Quan vaig obrir les gruixudes portes del somni, un intens focus blau em va enlluernar, com si estigués endinsant-me sense permís al lloc prohibit on tots els secrets són revelats i tot adquireix per fi sentit.

Un cop recuperat el coneixement després de l'encegadora llum, vaig descobrir que em trobava envoltat de parets d'un taronja càlid, assegut en una taula, amb un jove de rostre blanc i negre al davant. Una dona i un vell presentaven una expressió d'angoixa a tots dos costats de la taula, però i la noia? No la veia enlloc. El jove va començar a obrir la boca mentre em mirava però no aconseguia emetre cap so, de manera que va ser el vell qui parlava enlloc seu al mateix temps que jo tenia fixat a la vista aquell imperfecte rostre del jove, que cada cop es desfigurava més.

Ja mai més no oblidaré el record d'aquella cara buida, i per molt que decidís girar el cap bruscament per mirar cap a la finestra, la veu ronca del vell em remuntaria, per molt que ho evités, a aquella visió. Des del gran finestral es veien les teulades de les cases, amb gavines que, preocupades, s'afanyaven a tornar al seu niu. Però el que recordaria per sempre d'aquella habitació amb llum forta, més que el cel blau que hi abocava raigs d'etern migdia, serien les roses. Situades a l'ampit de la finestra, semblaven recollir el testimoni d'aquella trobada fugissera entre el jove, la dona, el vell i jo. I en efecte, quan em vaig acomiadar del territori del somni, duia a la meva camisa un parell de les roses vermelles.

Abans de tancar les pesades portes al meu darrere, però, em vaig girar de nou cap al somni i ella era allà, la noia pàl·lida de cabells bruns, ulls verds com maragdes, era allà dalt de la finestra, observant-me amb encís. Em va dir adéu amb la mà, jo li vaig tornar la salutació amb llàgrimes als ulls. Amb una última mirada, les portes es van tancar entre tots dos amb tant d'estrèpit, que el ressò d'aquell cop encara durava quan vaig fugir corrent, mesclant-se com un soroll torb entre les meves passes trepitjant barroeres el fang, el baf de la meva respiració, el meu plor i els meus pensaments confusos. "Em dius adéu, però et tornaré a somiar", vaig pensar entre sanglots i mentre m'eixugava les llàgrimes amb la màniga. Les roses també van caure.

El somni ja havia acabat feia temps i un paper deixat damunt de la meva cadira deia:

"Victor, sigues festiu".

Alex, l'eloqüent

2008-09-03T18:10:00.015+02:00

Sóc l'Alex de nou, amics meus, l'eloqüent. Te i més te, sempre me'n demanen més. Escolteu com criden amb voracitat: "Senyor, en aquest gall dindi hi falta pebre, molt de pebre". "Faci portar una tassa de te així de gran, en volem més". I sento més veus per aquell racó: "Alex, el lacai s'ha equivocat amb els plats, ningú no ha demanat cap pastís de gerds".
Calma, aviat us concediré el que em demaneu, però abans he de resoldre un assumpte pendent.

Amics i veïns, potser recordareu la visita que vam tenir temps enrere, en què la tortuga d'imitació em va fer costat a l'hora d'articular paraules escrites. Sí, ho heu sentit bé, avui la reina torna a rebre convidats al seu jardí i m'ha encomanat que preparés de nou un discurs. Em causaria una sincera estranyesa que encara us recordéssiu de la conclusió d'aquell parlament, ja que el vaig deixar incomplet. En efecte, va ser així, però tan sols perquè era tal l’amplitud del tema que calia tractar, que vaig preferir separar-lo en tres parts, una per cada festa reial. Així, avui us deixo sols en aquesta tarda de te, però tranquils, tornaré tan bon punt hagi acabat la festa a palau. Tortuga, em voldràs acompanyar un cop més? La teva presència m’és plaent. Seurem sota aquella roca, com en l’altra ocasió.

Amics meus, cal que us digui qui sóc jo? L’Alex, l’eloqüent, i avui ens retrobem per assistir junts a aquesta segona part de l’anàlisi semiòtica de dues sèries que us són familiars: Bola de drac, tot i que en aquesta ocasió deixarem de banda la seva posterior Z, i One Piece. Si al meu primer discurs vau poder conèixer el primer dels components de la narració, els existents, aquest cop ens enfrontarem als esdeveniments, un cop més contemplats des d’un nivell abstracte, reservant-los la mateixa pauta que per als primers. El llibre Cómo analizar un film ha estat un cop més la meva guia, ja ho sabeu.

Però abans d’aprofundir en l’estricte estudi de les sèries, convindria aclarir que els esdeveniments poden ser classificats com accions o bé com successos, en funció de si estan provocats per una entitat individual ben definida (accions) o si són el resultat d’un fet inevitable provocat per la naturalesa o per una col·lectivitat anònima. Com que la majoria de vegades aquest esdeveniment està provocat per una font individual, parlarem d’ara endavant d’accions, deixant de banda els successos.

Des del nivell fenomenològic de l’estudi, observem que l’acció s’analitza com un comportament, provinent de fonts concretes que la provoquen, independentment de la intencionalitat i de l’ordre per què es regeixi aquesta acció. Per exemple, l’atac a un individu per part d’algú altre no és res més que un comportament voluntari. I des del nivell formal, una mica més complex, comprovem com l’acció s’entén com una funció inherent als mecanismes que articulen el relat. És a dir, que els personatges poden ser agents actius o passius de funcions tipificades com les esperades en un relat i que, al mateix temps, puntuen la seva evolució. Algunes de les més recurrents són la privació, que consisteix en la sostracció d’un bé per part d’algú, i l’allunyament, que confirma la pèrdua d’alguna cosa i al mateix temps n’activa la imminent recerca.

En tot cas, no pararem més atenció a aquestes dues perspectives d’anàlisi, ja que només ens han de servir per introduir-nos millor al nivell abstracte o semiòtic del relat a les dues sèries, en què veurem l’acció com un acte. Començaré dient-vos ràpidament que un acte és la realització d’una relació entre actants (recordem que amb aquest terme denominàvem els personatges des de la perspectiva abstracta). Els fonaments que estipulen aquesta relació entre actants vénen donats pels seus enunciats narratius elementals, que són els enunciats d’estat i els d’actuació.

Els d’estat es classifiquen segons la interacció entre el subjecte i l’objecte: parlem d’enunciat conjuntiu si es tracta d’una possessió de l’objecte per part del subjecte i de disjuntiu si es confirma una pèrdua o impossible tinença d’aquest objecte. Els enunciats d’actuació, en canvi, posen de manifest els elements que permeten el pas d’un estat a l’altre, és a dir, l’evolució que hi ha fins a trobar l’objecte o també fins a perdre’l. Aquests enunciats, a més, són el reflex general de les funcions de les accions que hem vist al nivell formal, de manera que totes les funcions s’acaben classificant en tres grups: l’enunciat conjuntiu, l’enunciat disjuntiu i l’enunciat d’actuació.

Per exemplificar de forma il·lustrativa en què consisteixen aquests enunciats, fixem-nos en els primers capítols de Bola de drac fins que té cita la primera reunió de les boles al palau d’en Pilaf. Es produeix en primer lloc un enunciat d’estat disjuntiu, que es correspon amb la privació o amb l’allunyament, accions que pertanyen a la perspectiva d’anàlisi de funció, com ja hem vist al nivell formal. La història va començar amb una privació de les boles de drac cap a la Bulma, de manera que per reparar aquesta falta s’emprèn un viatge. Anem amb compte amb aquest terme, ja que és més significatiu del que sembla. D’una banda, és obvi que els personatges emprenen un viatge físic gràcies al qual es traslladen per diferents entorns (el poblet atemorit per la corrupció del porc Oolong, el desert...). I de l’altra, al mateix temps, així és com s’anomena una altra de les funcions de les accions, un viatge que es correspon amb l’enunciat d’actuació, ja que ens indica les transformacions que es succeeixen fins arribar a l’objectiu desitjat. A més, l’enunciat d’actuació també marca que els personatges han de superar proves fins arribar a reunir les boles: s’han d’evitar els atacs d’en Yamsha, cal apagar el foc del mont Fripan i, entre d’altres coses, cal accedir al recinte fortificat d’en Pilaf.

Després d’aquests processos actius, el resultat final positiu de les seves accions es correspon, doncs, amb l’enunciat d’estat conjuntiu, que al mateix temps es relaciona amb les funcions de la reparació de la falta i de l’arribada (encara que sigui la banda d’en Pilaf qui finalment reuneix les boles de drac, no en reben els seus beneficis o, més ben dit, no reben cap premi, gràcies a la intervenció de l’Oolong). Serà més endavant quan els protagonistes puguin rebre la seva recompensa, quan hagin superat més proves i quan hagin emprès més viatges, i és precisament en aquesta dificultat per aconseguir les boles de drac on comprovem les múltiples combinacions fins arribar a l’enunciat conjuntiu. Les diferents fases per on passen els personatges ens mostren els actes arquetípics en què s’inscriu el relat.

El que ens ha de quedar molt clar de tot això és que dins de la xarxa d’actes que proposa Bola de drac, la resolució d’aquests enunciats pot ser analitzada per a cada relat interior dins la sèrie (l’enfrontament amb en Pilaf, l’etapa de l’exèrcit de la Cinta Vermella, la trobada amb en Ten Shin Han, la fatídica batalla amb en Cor Petit...) o bé com un tot, és a dir, com una única història on els seus diferents nusos no són res més que proves o viatges en vistes a la clausura final: els personatges reben la seva recompensa gràcies a les boles i es posa així punt i final a les seves aventures.

Apliquem ara aquesta anàlisi a One Piece que, tot i no estar acabada, aboca damunt de la taula totes les pistes perquè la puguem analitzar sense excessius problemes. A aquesta sèrie, la privació dels personatges ja no consisteix en la falta d’un objecte tangible com observàvem a Bola de drac, però igualment presenta molts punts en comú en la construcció del relat. Quina és, doncs, aquesta privació, allunyament o falta (enunciat disjuntiu) per què es veu afectada la tripulació del Going Merry?

D’entrada, convé observar que cada un dels personatges està afectat per una privació diferent als seus inicis. En Ruffy no és el rei dels pirates, en Zoro no ha après les tècniques culminants de la lluita amb espases, la Nami no té els diners al seu abast, en Sanji no és a l’All Blue, etc. Observem, per tant, que l’únic membre del vaixell que persegueix finalitats materials és la Nami.

En tot cas, és indispensable que per reparar aquestes faltes emprenguin el seu viatge, amb el qual passem a l’enunciat d’actuació (a One Piece, la funció del viatge adopta un significat ple, ja que queda plasmada en grans dimensions precisament per aquest viatge literal per mar i per terra, entorns que són testimonis de les seves proves).

Com dèiem, One Piece és una sèrie que encara no ha acabat, de manera que desconeixem la resolució de l’enunciat conjuntiu (la reparació de les faltes per part dels personatges). A més, a causa de les múltiples privacions amb què s’enfronten constantment els protagonistes, estem molt lluny de pronosticar com es resoldrà tot, de manera que només podem contemplar com es resolen els milers de problemes dels relats interiors entre els mateixos protagonistes (en Ruffy aconsegueix tenir un vaixell i una tripulació per navegar, en Zoro es socialitza de mica en mica gràcies als seus companys, que li infonen valors per fer un front comú pels objectius desitjats, en Chopper perd el seu rebuig inicial cap als pirates i acaba esdevenint un d’ells, la Nico Robin es canvia de bàndol per a desxifrar els misteris del Ponegrif, etc.) i els contratemps que causen els diversos enemics. Però més enllà d’aquests moviments constants, ignorem l’enunciat de conjunció final i, de fet, ni tan sols sabem si arribarà a ser una “conjunció” per tots ells.

Així doncs, com ja vam concloure a l’anàlisi dels personatges, podem comprovar com Bola de drac i One Piece presenten moltes similituds pel que fa al tipus de proves que han de superar, però es distingeixen en el punt de partida dels personatges, que en aquesta última també estan privats de béns, però més complexos. Amb això acabo el meu discurs, convidats. Ens veurem a la propera festa de palau, en què posarem punt i final als discursos semiòtics amb el tercer element de la narració: les transformacions. I ara, res no em satisfaria més que tastéssiu els deliciosos pastissos de la reina, que juguéssiu una tramposa partida de croquet i, per damunt de tot, que fóssiu festius.

Au, tortuga, ja he acabat el meu discurs i... vaja, només falta una hora perquè comenci la festa a palau. Serà millor que comencem a passar cap al jardí, ja que no voldria ofendre la reina amb la meva forma de prendre’m el temps que tan generosa em concedeix.

Ruffus, el gran

2008-08-18T01:02:00.007+02:00

Atureu-vos, forasters. Ignoro les causes de la vostra escomesa, però per desgràcia, sapigueu que avui la fortuna no us somriu, ja que us heu topat amb el més gran, amb en Ruffus.

Com dieu? Que us feu dir Els Missatgers? Me n'alegro per vosaltres, però tots els que han intentat accedir al nostre berenar han estat foragitats per mi, pel més gran. I digueu-me, quina és la vostra missió, si és que encara queden per aquestes terres convidats disposats a sacrificar-se per la seva causa?
Ja ho entenc, heu vingut a ajudar la Cynthia, la indecisa, segons vosaltres per fer-li més clar el camí cap a la veritat sobre Alícia. Doncs sento fer-vos tornar enrere després de tan llarg viatge, però us he d'impedir deixar-vos passar. Han estat molts els qui han intentat resoldre els seus dubtes de bona fe, però més encara els qui han perdut les ànsies de tornar després d'enfrontar-se a la meva vàlua. La Cynthia ja ens té als habitants, per aconsellar-la, o és que preferiríeu destorbar les seves tardes?
Ah, dieu que porteu unes pistes reveladores, i que només amb la vostra ajuda podrà descansar tranquil·la. Sabeu, forasters? No m'agradaria que em tinguéssiu per un cavaller facinerós que desconeix la cortesia i que no és hospitalari. Però creieu-me, avui no és el millor dia per endinsar-vos a l'hora del te.
Em pregunteu per què, pel que em permeten endevinar els vostres rostres curiosos. Sou graciosos, i m'heu fet gaudir de bona companyia, però m'amarga confessar-vos que no puc donar més detalls de la meva negativa. Corren temps durs per la Cynthia, i de cap manera ha de preocupar-se per uns nouvinguts, ja que ha acomplert gestes formidables gràcies a tots els ajudants, però al final sempre li han reportat resultats força desagradables. Tot i això, tinc una solució que serà tant del vostre gust com del meu, estimats Missatgers. Doneu-me les pistes que amb tant d'apreci protegiu sota la vostra capa i jo mateix les hi lliuraré. Us sembla bé el pacte, germans? Doncs que no se'n parli més, queda clausurat aquest incident. Però compte, no feu un pas més, s'acosta algú. Ara torno.

Oh, era el lacai, que m'informava sobre el pròxim valent que parlarà als de fora. Potser el coneixeu, honorables herois. És l'Alex i es fa dir l'eloqüent. Sí, com ho heu sentit. Està preparant un discurs per la propera celebració al palau de la reina de cors. Crec que és sobre semiòtica, si la meva pobra memòria no em juga una mala passada.
Ara aneu-vos-en, pel vostre bé, i sapigueu que podreu tornar només el dia del discurs del nostre eloqüent.

En Ruffus el gran us ordena que us retireu al vostre refugi i que sigueu festius.

Cynthia, la indecisa

2008-07-31T23:10:00.017+02:00

Oh, hola. Vaja, feia bastants dies que no rondava per aquí, sembla que alguns dels habitants se m'han avançat, ha-ha. Eh... d'això, com esteu?

Sóc la Cynthia, la indecisa, i us he de confessar que em trobo aquí per suplicar-vos consell.
Imagineu-vos la meva situació. Sovint diuen de mi que sóc indecisa, i penso que tenen raó. Però... uf... què voleu que hi faci, jo? Estic feta un mar de dubtes. I per si no en tenia prou, aquesta tarda, a sobre, em trobo això. Un terme com "això", per curiós que sembli, és el més precís per descriure el que he rebut avui. En fi, com ho diria, és una espècie de document, enrotllat com un pergamí i amb un contingut irreverent, sí. Oh, ni un convidat a la taula hauria causat tants estralls, uf.
Què en penseu, vosaltres? Doneu-me algun consell, si us plau, perquè jo no entenc res. Què us sembla, si us cito per parts el seu escrit? A veure si en podem treure l'aigua clara, ha-ha. Començaré pel principi, esclar. Ah, per cert, la remitent és la reina de cors. Diu així:

"Abans, fa temps, va anar a parar a l'hora del te una nena. Era Alícia, la del país de les meravelles".
Però què significa això? Intentaré centrar-me. Comptant-me a mi, a la taula som sis. Bé, de vegades veiem passar el barreter, amb la seva presència vehement. També el lacai ens serveix sovint te, i fins i tot la tortuga d'imitació ens saluda amb parsimònia, des del seu refugi empedrat, sí. Però a banda de nosaltres, no hi ha hagut mai ningú més. Què passa? Diu que va anar a parar aquí i que provenia del país de les meravelles, mai no havia sentit a anomenar un indret així. Però ai, pagaria deu mil monedes de complaença a qui em sabés esclarir-ho. En fi, segueixo:

"Era curiosa de mena, la nena. Tant, que hi va haver un judici".
No entenc res. Si tanta curiositat sentia pel seu entorn, quin motiu la podria haver empès a acudir en un lloc així? Trobaria d'allò més normal que s'hagués interessat per un destí com Grècia, amb els seus temples mil·lenaris, partenons com gegants. I per què no l'Atlàntida? Allà hauria pogut trobar el final dels seus dubtes. Però no, pobra Alícia, que també hi hauria trobat la fi dels seus dies, sobretot perquè s'hauria extingit com el vell continent. No, això no li ho desitjaria pas. Aquest berenar ni tan sols surt als mapes, i tot i així, ara rebo notícies d'una incursió com aquesta. Oh, i això no és tot, es veu que també hi va haver un judici. La reina estableix algun lligam entre la naturalesa curiosa de la nena i aquest procés tràgic, pel que els meus pobres sentits em permeten entendre. Què n'opineu, vosaltres, de tot això? Però la carta acaba així:

"Li agradava demanar, impertinent, favors als habitants. La seva forma de parlar no tenia res a veure amb la d'ells, ni tan sols el so de les seves passes. Mireu-la, com camina alegre i fent saltirons, ben al contrari d'ells".
Oh, esclar. I ara ve el moment que m'he de preguntar de quina forma els demanava els favors. Iniciaria el seu parlament amb un: "Jo vull"? No, un atreviment d'aquest tipus els hauria indignat a tots plegats, uf. Però no se sap mai, potser sí que presentava una parla tan rocambolesca que desfigurava els esquemes dels habitants. Perquè he d'interpretar que "ells" són els habitants, suposo. En aquest cas, encara estic més indecisa que mai. Qui d'ells cinc va parlar amb ella? Dubto que fos en Victor, ja que, ai, ell no es deixa veure mai pels convidats, tot sol. Hauria de pensar en l'Alex, doncs, de qui entendria que la seva eloqüència va fer-li augmentar en gran manera la curiositat de què parla la reina. Però i en Herbert? No, massa altiu per entaular conversacions amb desconeguts, i menys cap a algú amb un nom com Alícia. I encara un altre detall. Diu la carta que saltava alegre. Vaja, sí que fa concessions ràpidament al llenguatge, la reina, per oferir de forma tan brusca un concepte com l'alegria, ha-ha. No sé si m'enteneu, vull dir que en un ambient tan desconcertant per ella, se'm fa estrany que s'omplís de coratge per mostrar tal sentiment, sí.

Oh, pobra de mi, com he d'interpretar tot el que he llegit? Preferiria no encarregar-vos la molèstia d'ajudar-me, però com ho diria... uf... us agrairia de sobres la vostra ajuda. La carta ha estat sorprenent per mi, i ara amb vosaltres, sé que encara tinc possibilitats d'entendre-la.
En fi, em retiro del meu lloc, perquè em sento una mica sobresaltada, perdoneu-me.
Com acabava?

Ah, sí, sigueu festius.

Victor, el solitari

2008-07-22T16:32:00.005+02:00

En una tarda com aquesta, ni tots els càntics malenconiosos de la tortuga d'imitació podrien expressar, ni reduïda a una centèsima part, la meva soledat.
Sóc en Victor, el solitari, parlant-vos des de l'extrem més allunyat de la taula.

Soledat, de tu en conec els paranys que em prepares quan no estic a l'aguait. Les teves intencions poc clares, la teva forma de vestir, sempre lleugera per descarregar més fàcilment els teus jocs d'harpia, la teva ombra allargassada, talment com una pinzellada mal traçada enmig del jardí de la reina. Tot això, conec de tu. Però quan em mires, el teu rostre és el misteri, per això de seguida tot el que sabia de tu s'esfuma.

Qui ets, en realitat? Que potser et van enviar per obeir ordres? Vull saber-ne més, de tu. Jo seia sota aquell arbust amb les roses pintades, contemplant, absort, el lleu moviment dels habitants mentre prenien el seu berenar. Llavors et vaig veure. O més ben dit, eres tu qui m'observava persistent en l'aire, invisible tu, de forma impàvida. Sí, perquè mai has sentit por de res. Com et deia, la teva presència a l'entorn era tan opressiva, que als soldats de la reina els hauria calgut posar-me vint benes als ulls per no advertir-te. Aquell dia marcaria un gir fatal en els esdeveniments. Abans d'aquell dia, jo era en Victor, el victoriós, triomfal i ple de joia, però tu vas decidir, amb actitud ferma, interposar-te al meu camí.

Els motius que et van empènyer a aparèixer aquell dia encara els desconec, però imagina't, de què em serviria saber-ho, si sembla que les mateixes tardes de sol i de te s'hagin posat d'acord per turmentar-me com llamps. Ara ja és massa tard.

Malgrat tot, sàpigues, soledat, que no t'explico això per fer-te retrets, no t'ho pensis en cap moment. Només et volia escriure per recordar-te tal com ets, perquè en cada paraula et pugui pensar en la teva plenitud una mica més, perquè he assumit que mai deixaré de ser en Victor, el solitari. És per això, perquè sé que mai m'abandonaràs, ni jo et deixaré a tu, que vull recordar-te per tenir-te present, ja que seria un error esquivar les trampes de la consciència en un intent d'oblidar-te. No, tranquil·la, jo de tu ho vull conèixer tot.

Sigueu festius.

Herbert, el presumit

2008-07-03T17:10:00.003+02:00

Com esteu, estimades criatures? Sabia que esperàveu el meu retorn ansiosos de gaudir de la meva presència. Doncs bé, ja em teniu aquí, disposat a fer de la vostra tarda una gran experiència.

Avui us parlaré de publicitat o, més ben dit, d'un final. Ha arribat el moment que estava esperant des de fa temps, més temps del que porto aquí rodejat dels habitants desorientats.
Aquests últims tres anys han estat caòtics per a la meva agenda, que no ha pogut suportar la pressió de tantes cites acumulades en un mateix dia. Tot va començar amb un pla.
Fins llavors, abans que comencessin les repercussions d'aquest pla, els executors ens havien manat ordres que podíem acatar amb calma, però des d'aquest dia fatídic, tot es va succeir molt ràpidament. He tingut trobades a totes hores amb individus agitats, amb ànims de fer prevaler les seves opinions. He fugit de la temptació per seguir al dia amb les exigències. I el més important és que he vist com es movien fils per acabar amb el pla, però per a res, perquè nosaltres, els receptors, sempre ens resignàvem i seguíem les instruccions mecàniques per tal de no defraudar unes expectatives col·locades sobre vaixells de paper.

Ara, després de tres anys falsos després de la imposició del pla, puc dir amb orgull que tot ha acabat, que procuraré, amb poca passió, ser obert a les necessitats del públic i que, sobretot, mai més prendré decisions de rebot.
I avui també puc afirmar, sense por d'equivocar-me, que començo a sentir-me festiu. El mateix espero de vosaltres, admirats per la meva bellesa.

Sigueu festius.

Stacie, la idealista

2008-06-16T17:34:00.000+02:00

Vaig tenir una trobada.

En la meva ambició per teixir una realitat idíl·lica, he presenciat situacions que m’han empès a desistir dels meus propòsits, però al final sempre acabo sent la idealista que construeix somnis fins i tot quan no té sobre què construir-los, l’Stacie de debò, la que no plora.

Queia la tarda a l’hora del te. A la taula, els habitants es miraven. Jo també els observava, i els somreia, sobretot quan vaig determinar en nom de tots que aquell seria un berenar especial. Em vaig aixecar de la cadira i vaig començar a caminar rodejant la taula, en una actitud desafiant i reflexiva cap a tots ells. De tant en tant, m’acostava a en Herbert i li murmurava claus secretes a l’orella, que li produïen tal estat de malenconia que, per un dia, va semblar menys altiu.

“Qui sou vosaltres? Qui sou vosaltres?”, els cridava exasperada als habitants de la taula. “I jo? Que potser no hi ha prou te? Però calma, serà un berenar ideal”. Em van aplaudir, però no sé ben bé si ho van fer pensant que tenia raó o com a mesura per dissimular l’angoixa de què eren presos sota els seus rostres de felicitat permanent. En realitat, tant ells com jo sabíem que un fet inesperat alteraria l’equilibri de l’hora del te, un ordre que mai va poder ser apreciat per en Ruffus, que es mantenia constantment en estat d’alerta, sempre recelós de totes les coses. Aquell dia, ni tan sols ell podia fingir el seu temor: “No s’atreviran a tocar-nos ni un pèl, us ho prometo”, saltava cridant amb la fulla de la seva espasa tremolant.

S’acostava el moment. Vaig intentar mostrar-me segura per inspirar confiança als habitants quan per fi vaig albirar a la llunyania el senyal que havia estat esperant. Era l’hora de la trobada. Ja feia mesos que havíem estat mantenint paraules escrites amb els dos nouvinguts, i ara intercanviaríem senyals també escrits, però més propers. Allà em trobava jo, palplantada, de braços plegats, observant sense parpellejar ni un moment els seus moviments. Quan les seves siluetes ja eren més clares, vaig poder distingir com interpretaven un incert ball oriental d’influències especialment japoneses, emparats per màscares que els conferien un aspecte dantesc. Els seus noms eren Uzu i shaidarol, tot i que al cap d’un temps, a l’hora del te, parlaríem d’ells com el Cavaller Erràtic per a l’Uzu i de l’Home dels Dits d’Or per a en shaidarol. Però això no passaria fins al cap d’uns anys.

El Cavaller Erràtic es solia passejar pel jardí de la reina de cors amb un posat graciós. Solia explicar les seves vivències al lacai, que tot i riure amb les seves converses, endevinava a la mirada del Cavaller una tristesa monolítica, com si estigués evocant records d’un altre paradís amb cada frase. Però tot i la seva pèrdua de rumb inicial, va acabar integrant-se en les extravagàncies de la nostra hora del te, sense més preocupacions que entaular discussions estrafolàries. Fins i tot el barreter boig, que assistia a totes les tardes de te adoptant un paper de vigilant dels seus habitants, va acabar per sortir del seu refugi per mantenir converses interminables amb aquell cavaller de figura estranya i modals barroers. Moltes vegades, les seves paraules generaven confusió entre els habitants, que es preguntaven el sentit d’allò que escrivia amb ímpetu, però d’altres, eren tan incisives i contundents, que en més d’una ocasió el barreter es va veure obligat a treure’s el seu estimat barret.

L’Home dels Dits d’Or, en canvi, tenia vocació musical. Mai va acceptar que li oferíssim ni un sol parell dels guants de recanvi que tenia el conill blanc a casa seva. Segons ell, els guants eren opressors malignes pels dits, ja que els privaven de respirar aire lliure per la seva creativitat. “M’agrada revestir d’or tot el que toco”, solia dir amb expressió distreta. Aviat va ser acollit al palau de la reina per interpretar melodies que cobririen amb una tela invisible de colors elèctrics els voltants de l’hora del te i que s’expandirien fins a la fi de la taula, on hi ha el que no se sap.
Tenia un somriure preparat just després que acabava de fumar la seva pipa, i també abans, quan se’l veia disposat fos com fos a aspirar el fum de la tranquil·litat. L’Home dels Dits d’Or va fer de l’hora del te el seu territori predilecte, ja que hi trobava la inspiració per a futures composicions i li agradava observar plàcidament els habitants mentre prenien el seu berenar.

Per tot això, els dos nouvinguts, de màscares congelades, que primer eren vistos amb desconfiança, sobretot per en Ruffus, que al principi no podia desfer-se de la seva indumentària de cavalleria, després van ser considerats uns convidats magnífics. El barreter em sol repetir en més d’una ocasió allò que tant li agrada: “Stacie, vas ser l’última de presentar-te als de fora, però tots dos sabem que els últims poden fer aportacions sorprenents, i tu no m’has decebut”. I té raó. Sé que algun dia, els meus ideals seran realitats ben visibles. I ara ho sé més que mai.

Sigueu festius.

Ruffus, el gran

2008-05-30T19:31:00.010+02:00

Atureu-vos! Feu una mica de silenci, només una mica. No sentiu aquest soroll? Què coi és aquest retruny diabòlic? Cada cop s'acosta més, però què és això que avança frenèticament cap a nosaltres? Oh, no! Estem en perill!
Ràpid, formeu barreres, pugeu de seguida al cotxe i dirigiu-vos després cap a aquella esplanada i, sobretot, planegeu estratègies. Sigui com sigui, ens n'hem de sortir per evitar la catàstrofe que sumiria aquesta inestable hora del te en un estat de depressió inimaginable.

Perdoneu, amb la tensió que estem vivint no he tingut temps de presentar-me. Sóc en Ruffus, el gran, el conqueridor, i aquesta és la meva missió: retornar un preciós objecte on li pertoca. Mentre que la primera vegada que ens vam conèixer no es van produir emocions fortes, aquest cop és diferent, ja que el tràgic destí trama algun dels seus maquiavèl·lics plans.

I d'altra banda, ara no hi ha temps per això! Sento un estrèpit com vingut de l'altra banda del bell jardí. Què és el que volen de nosaltres? Si això no acaba, crec que m'hauré d'acomiadar d'aquest berenar i de tots vosaltres, amics meus valents, que tot just em coneixeu i encara no sabeu res de les meves gestes.
Però un moment, deixeu-me que hi pensi bé. Vam emprendre aquest viatge amb la intenció de retornar aquesta calavera de cristall al seu lloc d'origen, molt lluny del jardí de la reina!

Esclar, ara ho entenc tot. Hi ha algú més interessat en aquest objecte prodigiós, però no crec que persegueixi uns objectius tan nobles com nosaltres. Ràpid, ens hem d'afanyar! Tenim enemics que ens trepitgen els peus! El pergamí ens descrivia indesxifrables jeroglífics que ens han fet arrossegar pels Estats Units fins arribar a les tombes més oblidades de Perú per acabar, finalment, a la ciutat d'or d'Akator. Però correu, no deixeu d'avançar!
Ara ja som aquí, estimats habitants, i no ens podem fer enrere, ara no! Per un dia heu sortit de l'hora del te, escapant de dards enverinats, i sobrevivint a les virulentes picades d'escorpins encantats, i trepant per lianes que conduïen a reixes selvàtiques habitades per micos, i quins micos, i esquivant les envestides de formigues astronòmiques, i lliscant per cascades colossals i triples que ens han deixat xops i burlant les amenaces d'una tribu titànica, sí, però ho heu aconseguit, amics, i el més important és que estem tots vius! I especialment t'ho hem d'agrair a tu, Cynthia, que has deixat enrere els teus dubtes, has fet el cor fort i has sabut plantar cara a la pèrfida Irina Spalko, tu, que deies que jo, Ruffus, no m'hi atreviré, que no sóc prou forta, que jo estic més tranquil·la prenent la meva tassa de te i a mi no me'n doneu, d'emocions fortes, doncs tu, Cynthia, sí, tu, has lluitat com una autèntica heroïna, ens has ajudat molt i ara per fi estem a punt d'arribar a la nostra destinació!
Però ara correu, amics, perquè cada cop tenim els malvats més a prop, seguits d'aquesta mastodòntica música cinematogràfica que ressona amb cada un dels seus passos!
I sobretot, a tots els que heu assistit a la nostra aventura, només us puc dir que seguiu endavant i que feu com jo, en Ruffus, el gran, que sigueu festius.

Alex, l'eloqüent

2008-05-05T00:33:00.008+02:00

Sóc jo, amics meus, l’Alex, per servir-vos de nou més te. “Com el vol, senyor, més calent?”, “No tindrà pas suc de llimona o gall dindi?”, em diuen ells. “Això no ho trobarà a l’hora del te, senyor, sinó allà, a la llodriguera”, els dic jo.

Escolteu bé, amics i veïns. Avui rebem una visita especial. Són els convidats de la reina, que vénen a jugar a una partida de croquet tramposa. Per això us demano que pareu taules, que pinteu les roses de color vermell i que ho disposeu tot de tal manera que no hagin de resignar-se amb una tassa a mitges. Jo, mentrestant, ara que ve la tarda brillant, prepararé paraules específiques per a tan tempestuosa ocasió. Us sembla bé si, per ser amics del seu món ideal, els parlem de dues sèries? Seuré sota aquella roca, amb la tortuga d’imitació; però quan acabi amb això, i sé que la seva fi no serà convencional, feu-me una crida. La tortuga vindrà amb mi.

Amics meus, qui sóc jo, ja ho sabeu. L’Alex, l’eloqüent. Aquesta tarda us hem cridat aquí perquè provarem sort amb una experiència nova: veure una anàlisi semiòtica del nivell narratiu de Bola de drac i la seva posterior Z i de One Piece (encara que aquesta última estigui incompleta, ens és igualment vàlida per a l’anàlisi, que abarcarà fins al capítol 270). No incloc la part de GT a l’anàlisi perquè aquesta té un inici i un final que la distancien de tots els episodis que havíem vist com a precedents. És a dir, que configura una història paral·lela i, per tant, no ens interessa per a l’anàlisi.

Detallaré quines són les similituds i les diferències entre les dues sèries. Per fer-ho, m’he inspirat en un llibre que vaig descobrir fa un any, Cómo analizar un film (1991), dels autors Francesco Casetti i Federico di Chio, i que per a tal ocasió he revisitat.

Però no serà el d’avui l’únic dia d'aquesta celebració, sinó també més endavant. De moment, aquesta tarda aprofundirem en un dels tres components de la narració: els existents. Els esdeveniments i les transformacions els deixarem per més endavant, ja que la sola anàlisi dels existents ja ens ocuparà bona part d’aquesta hora del te.

Abans d’entrar dins l’anàlisi estricta de les sèries, convé que definim una separació en els existents, que es divideixen en personatges i en ambients. A grans trets, mentre que el personatge és l’element en què recau el pes de la història, que té una autonomia gràcies a les seves accions i a la seva posició dins el relat, l’ambient representa el fons en el qual s’insereixen tots els seus moviments, un fons que no és realitzador d’accions, sinó que fa d’escenari.

Un cop aclarit això, doncs, assenyalarem que, dins d’una perspectiva semiòtica, el personatge s’analitza com un actant. No hem de pensar, des d’aquest nivell, en el personatge com algú amb un nom propi i un caràcter i actitud definits, sinó com un element integrat en el relat (entès com a xarxa de posicions i operacions) que actua per canviar-lo des de la seva posició, és a dir, un “nucli efectiu del relat” que obeeix una lògica narrativa.

Ara sí, que podem començar amb l’anàlisi de les sèries. D’entrada, l’eix direccional que s’hauria de distingir en aquest entramat de relacions entre actants és del subjecte i l’objecte. El subjecte és l’actant que vol aconseguir l’objecte, o sigui, que activa una sèrie de moviments que el condueixen cap a una sanció última (que tant pot ser una retribució-recompensa com una detracció-punició). L’objecte, en canvi, és l’instigador de les accions del subjecte, allò cap a què s’ha de moure i sobre el qual s’ha d’operar.

A Bola de drac observem com el subjecte està representat per en Son Goku i com l’objecte són les boles de drac, que en aquest cas són un objecte final, és a dir, amb les facultats per complir els propòsits dels subjectes. No obstant, a partir de l’etapa Z, les relacions que s’estableixen entre l’eix narratiu subjecte-objecte canvien, ja que l’objecte dels actants protagonistes ja no és tant aconseguir les boles de drac com a resolució final dels seus desitjos, sinó aconseguir una realització personal per haver-se enfrontat a enemics (antisubjecte o antiheroi). En aquesta etapa, doncs, les boles de drac actuen més com un objecte instrumental, en tant que facilita als subjectes els recursos per dur a terme els seus propòsits.

A la sèrie, els protagonistes viuen els quatre moments recurrents en tot relat d’aquestes característiques. En Goku i els seus companys activen una performance (es mouen cap a l’objecte o actuen sobre ell i tot el que es troben al seu camí per arribar a la meta, ja que han de desenvolupar tècniques per superar lluites, han de canviar la seva actitud per unificar esforços, etc.).

D’altra banda, estan dotats d’una “competència”, entenent que poden moure’s cap a l’objecte i influir, així, sobre aquest. És una competència que ens dicta que el subjecte, primer de tot, sap fer: en Son Goku, juntament amb la Bulma i la resta d’adjuvants (concepte que veurem més endavant), saben emprendre accions per buscar les boles de drac (aconseguir l’objecte). Ens indica també que pot fer, vol fer i ha de fer, característiques que l’habiliten per fer les activitats del relat. I en efecte, ho saben fer, ho poden fer, ho volen fer, ho han de fer i HO FAN.

A més, el subjecte actua sobre la base d’una “ordre”: si tendeixen cap a les boles de drac és perquè els seus desitjos els ho “ordenen”. Aquest mandat es fa encara més manifest a Bola de drac GT, en què els protagonistes reben indicacions d’aconseguir les boles de drac (objecte) per impedir una desgràcia (en aquest cas, que el planeta Terra es destrueixi en el període d’un any).

I per últim, el darrer dels moments recurrents és la “sanció” resultat de la seva actuació (els subjectes reben una recompensa quan reuneixen les boles, és a dir, una sanció positiva i, per tant, això jutja les seves accions com a correctes).

De la mateixa forma, a One Piece es distingeix un clar subjecte (en Monkey D. Ruffy) que es mou o tendeix cap a un objecte ben diferenciat: ser el rei dels pirates. Tanmateix, l’acompanyen uns companys de viatge (mai més ben dit, ja que els actants emprenen, literalment, un viatge físic per mar) que, cadascun de forma individual, persegueix un objecte diferenciat. És en aquest punt on introduirem el concepte de l’eix auxiliar adjuvant-oponent.

L’adjuvant, com el terme ens indica, ajuda el subjecte a superar les proves per aconseguir l’objecte final o l’instrumental. D’aquesta manera, a One Piece es dibuixen unes relacions entre el subjecte i els seus adjuvants (ja siguin humans, com en Zoro, la Nami, l’Usopp, en Sanji, la Nico Robin i, més endavant, el ren Tony Tony Chopper, o materials, com la brúixola Log Pose, el vaixell Going Merry i, només a alguns personatges elegits, les fruites del diable). Tot i això, en aquesta sèrie, el subjecte no tendeix al mateix objecte que els adjuvants (mentre que en Ruffy vol capitalitzar la pirateria, la Nami pensa en dibuixar un mapa fidedigne del món, a més de lucrar-se amb el tresor, o en Sanji vol descobrir els secrets de l’All Blue). Són, en definitiva, adjuvants del subjecte cadascun amb els seus propòsits però que, a efectes pràctics, avancen en la trama narrativa unint esforços, fent un front comú per arribar a un estat d’ànim desitjat, com a Bola de drac Z (aconseguir una satisfacció personal com a premi per les proves, activitats i territoris que han hagut de superar).

En canvi, l’oponent és l’actant que impedeix l’èxit dels propòsits del subjecte i els seus adjuvants, que en aquest cas està representat pel dèspota Arlong, per la cridanera Elvida, pel camaleònic Crocodile i per una llarga llista d’enemics.

No obstant, és important destacar que els adjuvants no es podien considerar com a tals al principi, quan no tenien cap mena d’interès a fer de suport al subjecte: volen embarcar-se de seguida a la tripulació, actants com en Zoro, en Sanji o en Chopper? Durant la primera trobada amb l’heroi, la Nami i la Nico Robin especialment no demostren cap mena d’intenció d’unir-se a la tripulació i, per tant, de tendir cap a l’objecte d’en Ruffy (subjecte).

Si tornem a Bola de drac – Z, veurem que passa una cosa semblant. Parem atenció, primer, a Bola de drac. Si durant els primers capítols observàvem que durant el trajecte es presentaven oponents que obstaculitzaven el camí dels subjectes, com l’Oolong, en Yamsha i, més tard, en Ten Shin Han, també vam poder assistir al seu posterior canvi d’oponents a adjuvants per concentrar-se també en l’objecte de les boles de drac. És una cosa semblant al que passaria després amb en Cor Petit, que al principi se’ns presentava com un autèntic antiheroi o oponent. El que queda de manifest a Bola de drac, i que s’ajusta com un guant a l’esquema tradicional de les estructures narratives més típiques (faules, mites o contes meravellosos), és la clara subdivisió del recorregut del relat en dos punts de vista diferents que implica aquest model: el de l’heroi i el de l’antiheroi. És lògic que els oponents ho són per a l’heroi, però en canvi, si fem un canvi en l’axiologia de les significacions i ens col·loquem al punt de vista de l’antiheroi, veurem que per a ell, els oponents, són els qui abans consideràvem subjectes i adjuvants, de manera que les categories poden invertir-se. En tot cas, dins d’aquesta sèrie, no es pot veure des d’un altre punt de vista la posició de l’objecte, que és la finalitat de totes dues parts (tant en Son Goku com en Cor Petit es mouen cap a les boles de drac, encara que amb propòsits diferents).

Per contra, a partir de l’etapa Z, es produeixen fets que desvien l’atenció de les boles de drac, tan anhelades al principi i que ara només serviran d’objecte instrumental. Els enemics com en Vegeta i en Freezer primer, o en Cèl·lula i en Boo després, ja no tendeixen cap a l’objecte d’aconseguir les set boles de drac, sinó de dominar el món, una finalitat totalment allunyada de la que persegueixen els herois: els subjectes desitgen una satisfacció personal com a premi per les lluites i els adjuvants busquen, més concretament, que es restableixi la pau al món (a partir de l’etapa Z, a adjuvants com en Krilin, en Yamsha, en Ten Shin Han o en Xaos ja no els interessa lluitar, i molt menys a la Bulma).

I això ha estat tot per aquesta hora del te. Durant la nostra propera trobada, parlarem del segon gran element de la narració, dels esdeveniments.

Ja ho sabeu, sigueu festius.

Tortuga, bonica, és hora d’anar cap al jardí de la reina, aviat començarà la partida de criquet i després el recital del discurs que acabo d’escriure. Espero que estigui a l’altura. Au, anem!

Herbert, el presumit

2008-05-01T00:52:00.000+02:00

Una cita ineludible m'espera demà al matí, així que no em puc prolongar excessivament en les meves reflexions, d'altra banda, fonamentals per la continuïtat d'aquest indret perdut que s'anomena "hora del te".

Com esteu, avui, encisats per la meva presència? Em pensava que ho havia previst tot, que havia disposat tots els elements de tal forma que res m'agafés desprevingut a mi, a en Herbert, però l'aparador de la realitat m'ha mostrat detalls que m'havien passat per alt. Per començar, sóc per fi conscient de l'error que vaig cometre en pensar que la publicitat era un estudi en què em podria sentir bé, que estaria representada per uns professors amables, que seria un estat d'ànim desitjat i, sobretot, una tècnica que m'ompliria. Parlar de la publicitat, per mi, és parlar d'alguna cosa aliena, d'allò que hauria de fer un altre, però no jo. Per això, com vaig fer-vos saber el meu primer dia, us parlaré de publicitat, però mai seré jo qui directament n'opini, sinó algú que dirigeix els meus pensaments, el meu jo passat. El jo que somreia els dilluns, que encara era més optimista els dimarts i que obria la seva ment els divendres.
Tu, cruel públic, m'arrossegues cap a dominis que em són estranys. Per què ho fas? Deixa'm estar reclòs a la meva mansió amb cadires grans, de parets de vellut i de jardins amb tanques blanques. Permet-me, si mai has fet concessions a aquesta paraula, de ser el Herbert presumit que es vanagloria de la seva gràcia quan es mira al mirall, que organitza els seus afers cada dia i que planifica cites a la seva agenda. Però no m'ordenis que m'encomani a tu per romandre atent a les teves vicissituds i canvis d'humor, jo això no ho vull. Serà un altre, qui parlarà del teu món.

I a vosaltres ja no us puc dedicar més temps. Deixeu que sigui l'eloqüent Alex qui, a la seva pròxima visita, teixeixi el seu discurs amb les seves idees.
Fins llavors, sigueu festius, com ho intento jo.

Pantalles d'un somni

2008-04-10T21:22:00.000+02:00

Des del meu racó de la taula, jo, en Victor, intervindré en aquesta ocasió.

Ahir feia un migdia brillant. Era d'estiu. I més quan vaig parlar amb la Cynthia al Winkie's, al restaurant de carretera, mentre ens preníem un gelat de vainilla amb nous de macadàmia. A Macondo, en Herbert i en Ruffus mostraven entusiasmats els seus invents a un públic encisat.

A l'altra banda de la taula, rere un teló vermell, un mag excèntric, enmig de deliris de grandesa, cridava molt fort, vocalitzant, a l'Stacie i a l'Alex, una actuació revestida de plata: "No hi ha banda! No hi ha banda!". Va ser just després que van tornar a Kingsbridge per ajudar a construir una catedral gòtica i nova, encara amb el ressò de les paraules del mag.

Sort que encara conservo la dolça melodia de la cantant del tren.

Sigueu festius.

Cynthia, la indecisa

2008-03-29T23:42:00.002+01:00

Hola de nou. Avui tot sembla més reconfortant que el primer dia. Quins nervis que vaig passar amb l'elecció del tema! Ja ho diuen, de mi, que superaré les meves pors de mica en mica.
En fi, vejam, sapigueu que aquesta vegada tinc molt clar de què parlaré. Confio molt en el que he de dir, en com he d'estructurar el meu discurs.
Aquesta tarda us parlaré d'una sessió de doblatge a Dubbing Films, que és a Barcelona, si no m'equivoco, com la majoria d'estudis de doblatge.

Va ser el passat dijous quan vaig sortir per un període de tres hores de l'hora del te i em vaig submergir, i mai més ben dit, a sota terra.
Sí, com ho sentiu, no és que em traeixi la memòria. Aquella tarda de dijous, vaig estar reclosa en tres sales de doblatge diferents, i també amb tres actors diferents que des de l'hora del te he estat escoltant. Aïllada del món paral·lel, aquelles parets insonoritzaven de la mateixa forma l'habitacle, unes parets que donaven l'esquena als sorolls buits de l'exterior i que em van empresonar d'una forma increïblement fascinadora.

La Roser Aldabó va ser la primera de portar el timó del meu viatge. En un ambient intimista que es va estendre per totes les sales per on vaig passar, asseguda en un sofà, dins d'una sala il·luminada només per la llum tènue de la làmpada del director de doblatge i pel monitor de televisió, em vaig deixar portar pel seu genial préstec de veu a l'actriu Beccy Armory, interpretant la Raffalo a la sèrie de la BBC Doctor Who (2005). Silenci. Les parets no volien retenir res més que la seva interpretació, esclar.

La pròxima escala va ser Death Note, una sèrie d'anime que, per sobre, tracta d'un quadern mortal. L'insert a la pantalla que vaig poder veure en entrar a la sala era ben clar: allà hi tindria lloc la sessió de doblatge d'una sèrie d'anime espectacular. La interpretació del Ramón Rocabayera posant veu als inserts de la sèrie va ser la tònica imperant en aquella sala, oferint a cada capítol una veu nova i que dictava indicacions sobre el quadern mortal, com ara: "El humano que toque la Death Note, aunque él no sea su propietario, podrá percibir la imagen y la voz de su propietario original, un Shinigami".

I amb tot, enmig d'aquest viatge de tres hores als estudis, encara hi va haver temps per assistir al doblatge d'una pel·lícula japonesa sobre soldats, en què la Roser Vilches interpretava una nena petita. La Roser Vilches, aquella veueta infantil que sempre recordaré pel seu doblatge de la Gretchen, de La banda del patio, va posar-se a la pell de la nena de la pantalla, però ajudada per una pila de guies de pàgines grogues que li servien com a plataforma per arribar al micròfon, ja que era baixeta, sí.

Per aquestes tres veus va ser per on vaig viatjar, sempre movent-me de l'una cap a l'altra. Estic del tot decidida a comunicar-los la notícia als altres habitants de l'hora del te. Ells també voldran sentir el que jo vaig sentir, n'estic segura.

I això és tot. Eh... com acabava? Ah, sí.
Sigueu festius.

Stacie, la idealista

2008-03-15T20:50:00.000+01:00

Lacai, si em serveixes més te, aviat podràs entrar al berenar, i descobriràs, taula endins, nous móns.
Hola, companys. A l'escola ja m'ho deien, que sempre trigava a arribar. Però nosaltres, els últims, sabem molt bé que val la pena esperar si el resultat s'ho val. En el cas de l'hora del te ha estat diferent, ja que ha estat el barreter qui ha preferit deixar-me a mi pel final. Ell ja m'ho va dir ben clar: "Stacie, tots dos sabem que l'última posició no té per què ser la dels derrotats, no creus que és al contrari? Els darrers són els més esperats i també els que sovint tenen a les seves mans la clau de tot".
Ja sabeu que s'han acabat les presentacions dels meus altres cinc companys i que ara em toca a mi parlar. Tingueu en compte que avui dissabte ens espera un gran festí i que m'he de posar guapa per a la funció de la tortuga que, a falta de més il·lusió, es va convertir en aranya, de manera que seré breu.
Imagineu el vostre paradís. De què estaria format? El jove Victor ho tenia molt clar. Al seu món ideal, hi havia festes arreu, plenes d'amics alegres que mai li deien que no a un passeig pel riu Tàmesi. El d'en Herbert era relativament oposat, ja que també s'hi celebraven festes, encara que d'una altra temàtica, com ho diria, més unidireccional: ell era l'amfitrió, el centre, i els altres adoptaven un paper de simples convidats. Fins i tot la bufona Cynthia aspirava a paradisos, tot i que menys concrets, no sé si m'explico.
Però i jo? Què és el que jo vull? Sóc constructora de paradisos per als altres, però no acostumo a fer plans per mi, potser perquè em preocupo tant pels meus amics que no tinc temps pels meus assumptes.
I parlant de temps, que tard que se m'ha fet! Si no m'espavilo, potser l'aranya i tot decidirà tornar al paradís del seu estat anterior.

Abans d'empolainar-me, però, us avanço que serà la Cynthia qui parlarà de nou.
Sigueu festius.

Alex, l'eloqüent

2008-03-12T22:58:00.006+01:00

Te i més te... sempre em demanen que els en serveixi més, mai en tenen prou. "Alex, jo en vull més", "Alex, la teva tassa és més plena". Però no ho saben, oh, pobres criatures, que ara és el meu torn a l'hora del te? Qui sóc jo us ho respondré ara mateix: l'Alex, l'eloqüent. El d'avui és el meu primer dia i començaré amb un projecte que em fa molta il·lusió. Oi que em permetreu, si sou generosos, de fer una crítica de cinema? A mi em tindreu aquí per aspectes d'aquesta mena, sobretot de cinema.

El film que estrenés la meva presentació en públic no podia ser qualsevol, havia de demostrar un seguit de mèrits que l'acreditessin com a candidat just per aquest lloc.
Sweeney Todd: el barbero diabólico de la calle Fleet és, sens dubte, de qui estic parlant.

Sovint es diu que costa adaptar un musical al cinema, ja que l'origen teatral d'aquest gènere en dificulta la seva plasmació, però això no passa en aquest film. Des de principi a fi, aquesta pel·lícula se'ns presenta amb uns trets idèntics al del musical de fa aproximadament uns 30 anys: la música i les lletres del brillant Stephen Sondheim reviuen després d'uns quants anys d'absència, una autèntica rèplica del que ja s'havia creat anteriorment, tot i que en versió reduïda, però no per això menys interessant.

Ja des del començament, quan un sent les notes de la primera cançó del film (No place like London), pot tornar a clàssics com West Side Story. De fet, no és estrany que el mateix Sondheim sigui el lletrista d'aquesta última.
Anthony Hope (Jamie Campbell Bower) ens situa, ple d'entusiasme, a la introducció de la història remuntant-se al seu llarg viatge fins arribar, per fi, al lloc d'origen, a Londres: "Navegant pel món he vist prodigis, des dels Dardanels fins a les selves del Perú, però no hi ha res com Londres". Tot i això, la seva actitud triomfal aviat es veu esvaïda per un Sweeney Todd (Johnny Depp) desenganyat, que respon de nou la mateixa frase, però amb una expressió oposada a la del seu acompanyant: "No, no hi ha res com Londres". No cal que ningú sigui visionari per saber que aquesta frase és el preludi d'una història commovedora, d'una recerca inacabable en uns fets del passat molt tèrbols.
Aquesta imatge tan bella dels dos mariners arribats d'un llarg viatge és només l'inici d'un musical, en un adjectiu, fidel als seus predecessors als teatres, però revisat per la desbordant imaginació de Tim Burton. L'aclamat director d'autèntiques obres d'art com Ed Wood, Eduardo Manostijeras o Big Fish, per citar alguns exemples, ha imprès en aquesta ocasió el seu estil de gènere fantàstic en un film on els particulars diàlegs i les cançons s'ajusten com un guant a la posada en escena. En destaca, especialment, la interpretació dels actors, la il·luminació, l'atrezzo i, en definitiva, una direcció artística excel·lent que per força havia de rebre un òscar fa uns dies.

D'altra banda, també s'ha realitzat un doblatge a l'altura, del qual és remarcable la reaparició d'un actor que feia temps que no escoltava al cinema: el Jaume Lleal com a agutzil Bamford (Timothy Spall), un personatge amb un somriure sinistre que sembla tret d'una pel·lícula d'animació com Oliver Twist a qui la veu de l'actor català li queda com l'anell al dit. Per suposat, la resta de veus que formen el repartiment són també ideals, les habituals per a cada un dels actors principals.

Però per si després de Sweeney Todd esteu més àvids de nou material de Burton, no us preocupeu. Si aquest director sempre m'ha semblat un geni, ja fa un temps que el tinc en un pedestal des que vaig saber que aquest mes de maig començaria el rodatge d'Alicia en el país de las maravillas, l'aportació a la gran pantalla per a Disney del clàssic imprescindible de Lewis Carroll.

Això és tot. Us deixo, que em demanen que els serveixi més te.
I recordeu-ho, sigueu festius.

Ruffus, el gran

2008-03-03T17:33:00.000+01:00

Amics meus, escolteu-me. Feia molt de temps que anhelava conquerir els afores del jardí de la reina de cors i, per fi, les nostres esperances han tingut recompensa i han caigut a les meves mans, a les mans d'en Ruffus, el gran.
Han estat molts dies d'incertesa, de no saber què hi trobaríem, jo i els meus homes, al bell jardí. Certament, em preguntava si mai acompliria la meva escomesa, però ja ha arribat l'hora que els dubtes s'esvaeixin. Som a l'hora del te, amics, i en aquesta hora s'hi ha d'entrar previngut.
D'entrada, planejarem estratègies, traçarem rutes que ens ajudaran a fer més transparent el laberíntic jardí, convidarem tots aquells mortals que abans no vam poder convidar, i tot per tal de fer grans demostracions de valentia, per imposar un nou ordre en aquest escenari.
Que tremolin els que observen l'espectacle des de la seva posició privilegiada, aviat sabran qui mana aquí. I que vigilin els que es prenen moltes confiances a l'hora de robar els pastissets de la taula, ja que aviat m'hauran de suplicar clemència a mi, al més gran, a en Ruffus!
Amics meus, sigueu conscients que aquí no hi hem vingut a jugar, sinó que la nostra missió consisteix a vetllar perquè com a habitants de l'hora del te no ens falti de res, ni a nosaltres ni a les peculiars criatures que vagaregen per aquí, sense rumb. Sapigueu que d'ara endavant, omplirem cada tassa una mica més, fins al punt que es restableixi l'ordre.
I comprendreu, amics meus, cada dia més, la importància de ser festius.

Victor, el solitari

2008-02-25T17:34:00.000+01:00

Des de l'extrem més allunyat i més alt de la taula, jo voldria fer-me un lloc en aquest escenari.
Sóc en Victor, el solitari. Avui ha passat el que havia de passar fora de l'hora del te. D'un dilluns no se'n pot esperar res més.
"És dilluns", m'he dit quan m'he llevat. I efectivament, el d'avui no podia ser pas un bon dia. Pluja. Pluja que ha caigut molt tímida a l'asfalt, però que sens dubte s'ha interposat en el meu trajecte cap a l'estació. Les meves botes se n'han ressentit i han lamentat que un bon paraigua no les hagi protegides pel camí.
"És dilluns", m'he dit quan he sabut que encara no havia rebut el correu esperat.
Per sort, quan he tornat a l'hora del te, he comprovat que encara que a fora hi faci un temps rúfol i gris, les tardes sempre són radiants, aquí, i això em fa sentir una mica menys sol.
Demà parlarà en Ruffus, el gran. Seran, més que mai, tardes de magnificència.
Sigueu festius.

Herbert, el presumit

2008-02-23T17:52:00.000+01:00

Gràcies, Cynthia, per la teva incursió més aviat fonedissa. Arribes a trigar una mica més a parlar i tanquem la taula, eh? Ai, és que aquesta noieta... En fi, passem a temes més importants.
Cal que em presenti? No, oi? Salta a la vista que jo sóc el més maco de tots aquests espècimens que ronden per aquí, en aquesta hora del te nombrada ja en tantes ocasions pel barreter.
Entre nosaltres, ara que no m'està vigilant, que pesat que és el barreter boig amb tot això de l'hora del te i els habitants aquests, que sembla que hagin sortit d'un programa de varietats, no? "Els habitants de l'hora del te i les seves vivències", "La taula és plena de fa temps" i bla, bla, bla. Què es pensa, que un habitant tan perfecte, tan altiu i tan esvelt com jo, en Herbert, parlarà a uns cucs miserables com vosaltres dels meus sentiments més íntims? Si us plau, no em feu riure.
Mireu, jo sóc aquí només per parlar-vos de les últimes tendències en moda, música, publicitat i tot allò que veritablement importa. Tan sols si em caieu bé us parlaré algun dia d'aquests "desitjos més íntims" que tant pregona el pesat del barreter.
Això sí, no us espereu que em tindreu cada dia aquí, ni molt menys, ja que estic sol·licitat contínuament. Us haureu d'avenir a gaudir de la meva fantàstica presència un dia a la setmana, i encara gràcies.
Dit això, crec que per avui ja n'hi ha prou. D'aquí a una setmana, més o menys, ja tornaré amb energia recuperada, però per avui en teniu de sobres, macos.
Sigueu festius.
A propòsit, amb tantes presses m'oblidava d'un detall insignificant. Demà parlarà en Victor. Sí, aquest que es fa dir el "solitari". No us ho perdeu, pot ser d'allò més... avorrit? Esperem que no.
Ara sí, sigueu festius.

Cynthia, la indecisa

2008-02-22T23:53:00.000+01:00

Bé, això de ser la primera m'ha dut molts problemes! No estava segura de si de debò podria arribar a escriure algun dia aquí. Però perdoneu-me, és que... ha estat una gran responsabilitat. Ja ho diuen, que els inicis són durs, ha-ha. Ha...
Però bé, d'això... i ara què? De què se suposa que hauria de parlar? Quin hauria de ser el primer gran tema de l'hora del te? Te... te...
Ah, això em recorda que el barreter m'ha recomanat que us parli de les meves receptes amb el te, ja que sap que és una de les meves aficions.
Però bé, voleu dir que això us interessarà? No sé, no sé.
En fi, vejam, al cap i a la fi, bé, del que es tracta és que prendre el te és una cosa molt senzilla, almenys per mi. Buf... per on hauria de començar?
Aquí a les tardes, jo me l'acostumo a prendre amb bunyols, o amb les galetes que ens prepara el lacai, o amb un pastís de poma, o amb sorbet de pinya americana, i potser encara ho hem provat d'altres maneres. Qui sap?
Eh... si ha de dependre de mi, us aconsello que us el prengueu amb sorbet de pinya americana, sí, és potser com baixa millor.
I què més? Bé, eh... per la meva part, crec que ja està. A mi ja em tornareu a veure d'aquí a una setmana, més o menys. Res, poca cosa.
Demà serà el torn d'en Herbert, el presumit, que, si no m'equivoco, ja es deu estar preparant. És molt presumit, ell!
I ja està, d'aquí a una setmana ja ens veurem. Em prepararé alguna coseta interessant, val?
Doncs... adéu. Oh! I sigueu festius, sí.

Els habitants

2008-02-16T16:22:00.000+01:00

Ahir ja vaig anunciar el que tant ells com jo sabíem que acabaria esdevenint una realitat. Entre bastidors, s'han posat d'acord sobre el seu paper a l'actuació al gran teatre de l'hora del te.
Són sis personatges que, a través de les seves paraules, aportaran visions particulars de tot el que els rodeja, i també els seus desitjos més íntims. Els seus noms són Cynthia, la indecisa; Ruffus, el gran; Herbert, el presumit; Victor, el solitari; Stacie, la idealista; i Alex, l'eloqüent.
Cada tarda, un d'ells farà una intervenció des d'aquest festí de l'hora del te sota l'atenta mirada del seu creador, el barreter boig, que prèviament els haurà donat consells per deixar fluir les seves idees.
Així doncs, demà sentirem, per fi, el que ens vol dir la Cynthia, la indecisa, que té la responsabilitat de ser la primera que pugi a l'escenari.
Sigueu festius.

Indecisions

2008-02-15T13:36:00.001+01:00

Com tot el que comença, les tardes de te encara estan insegures per ocupar el meu lloc, tot i que avui els seus habitants ja m'han donat clares mostres de revelar el que trobareu aquí.
A partir d'ara, s'alternaran impressions desencertades amb desitjos insatisfets que faran tot el que estigui al seu abast per poder emergir dels racons més polsosos i grisos.
Tot sembla indicar que, finalment, demà serà el dia escollit perquè els pugueu conèixer, ja ho sabeu, els habitants de l'hora del te i les seves vivències.
Sigueu festius.

Partida

2008-02-13T19:52:00.002+01:00

Des del dia que vaig sentir parlar de tardes de te, vaig saber que ja mai res tornaria a ser el mateix. Focs artificials, nans aclucant l'ullet, gàrgoles de vellut i altres restes de somnis imprudents lluitaven, taciturns, per sortir a la llum.
El que no sabia era que la taula és plena de fa temps, però no tant com jo voldria en aquest primer manifest. Encara no he perdut l'esperança que algú els vulgui ajudar a entrar a poc a poc en aquest berenar.
Des d'avui, sapigueu que l'hora del te omplirà cada una de les meves tardes. En aquest indret que no va convèncer la reina de cors, intentaré mostrar impressions, dubtes i desitjos.
Sigueu festius.