Barreter boig

El ball de les tasses em fa pujar la mosca al nas, sempre es van movent de lloc a la taula. Si haguessin viscut les meves peripècies amb el temps, ara no es distraurien amb criaturades per matar-lo.

Qui demana? No hi ha prou lloc, sigui qui sigui qui vulgui seure ja se'n pot anar. No, espera, he canviat d'opinió, acomoda't aquí amb nosaltres i pren una tassa de te, et refarà. Oh, el temps ens ha deixat com a present més d'un any de berenars i no voldríem trobar a faltar convidats a taula per més temps. Parlant del temps, no us en refieu gaire, ja que l'Alex va anunciar la meva arribada fa més de dos mesos i aquí em teniu, arribant amb els cabells més llargs. Des que vaig tenir aquella discussió amb el temps que mai més no ens hem posat d'acord, és una llàstima.

La meva mirada atenta no ha deixat passar cap detall dels discursos dels habitants i, en general... la comanda de terrossos de sucre ja hauria d'haver arribat, de pressa, porteu-ho de seguida.

Mai no hauria imaginat que les vostres trobades, habitants, donessin tant de si. Com deia la vella cançó, "indecisa Cynthia, portes barrades, com és que no hi ets? Descortesa no sóc, barreter, però la meva pena torba qui em rodeja". Triar no és el teu fort, Cynthia, i per això m'agrades tant. Mira els convidats, com creus que es sentirien si amb resolució tot ho enllestissis d'un sol cop? Durant aquestes tardes que hem passat junts t'has hagut d'enfrontar al dubte, ai, quants maldecaps t'ha originat! Però no pateixis, els interrogants sobre la nena Alícia i les notícies dels Missatgers es desvelaran tan bon punt el temps em permeti canviar de barret.

Ens has parlat de les receptes amb el te, de la teva primera estada a uns estudis de doblatge, de la fatídica carta de la reina sobre Alícia i del mal que regna a una illa habitada per nens, i en les quatre ocasions les teves paraules s'han escoltat dèbils, com si enlloc de sortir de dins teu, algú altre les estigués escampant, tremoloses, enmig del camí per on avances amb recel.

I què me'n dieu del presumit Herbert? Et volia fer entrar el primer a les tardes del te, però t'estaves emmirallant durant llarga estona i m'haurien renyat per molestar l'eternament esplèndid Herbert. La teva altivesa i les teves maneres potser no van ser la millor forma de merèixer-te la meva aprovació però, tal com marquen les directrius de sa majestat la reina de cors, en aquest berenar ens interessa deixar fluir les opinions, tant si són arpes o arpons. "Aboqueu, lacais, un terròs de sucre del morè, que així endolcirem la rebel·lió natural del més presumit", canto mentre recordo com la publicitat et va fer desitjar trencar el mirall, però també com va ser motiu de la teva vanaglòria per haver-la burlat després de tres anys de desencants. Però Herbert, impetuós, no t'amaguis darrere un posat magnificent, ja que el temps ha tingut un detall decent i em porta de tant en tant aquella meravellosa tarda de la música dels habitants. Tothom era al seu lloc per oferir-nos una simfonia més o menys agradable, i tu em vas acompanyar durant el meu passeig. Canviem-nos de lloc, ràpid, i que el lacai porti més te.

Victor, quan et miro als ulls no hi veig res més que un pou d'amargor, de tristesa i d'ombres. Malgrat que fa un any que et conec, desconec encara què és el que sents. En un dels teus discursos vas deixar patent que la soledat ja no és una xacra per tu, sinó una forma d'entendre les tardes i de la qual has pres plena consciència, sense ànim d'eradicar-la. Precisament per aquesta aura de misteri amb què t'has vestit, ho tinc difícil per entreveure un bri de llum que es reflecteixi al teu rostre. Una de les malifetes que ens té parada el temps és el dilluns, a qui, empès per l'ira, va deixar abandonat a la seva sort. Pels turments que ens causa, va ser un encert per part teva dedicar-li la primera intervenció. Vas seguir amb un somni digne del Conill Blanc, amb el teu cant a la soledat, amb un altre somni protagonitzat per unes roses i una noia i, finalment, ens explicaves la irreparable pèrdua tant de les flors com d'ella, fet que et va reportar una magnífica experiència artística. "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... qui sap si tornaran, qui sap si mai no tornaran", així diu la cançó mentre et dono les gràcies, Victor, pel teu caràcter auster a la taula, ja que és la nota de refinament que li cal per guanyar-nos el favor de la reina de cors. Solitari, amunt!

I temps al temps, que n'ets de beneit, temps, no hi ha prou lloc! Que no segui ningú més a taula, si voleu adreçar-vos al jardí de la reina és cap allà. Quan el tediós, rancuniós i capriciós temps m'ho permeti, ai, per què ens vam haver de barallar, seguiré amb vosaltres, habitants.

Per primer cop, diré allò tan cèlebre... com feia, lacai? Ah, sí, "beveu-lo de pressa però sense fressa. Ja portaràs més te, si tu ho dius. Sigueu festius".