Barreter boig

Si tot el temps que he estat fora algú s'hagués dedicat a regar les plantes, a hores d'ara la reina de cors s'estaria preguntant què hi fa un altre jardí fent costat al seu bell jardí de palau. Enlloc d'això, algú ha pres el sol tanta estona que mireu, la tortuga d'imitació sembla socarrimada de tan quieta com està. Però porteu més te, és hora que cadascú torni al seu lloc.

No passa un sol dia que no assisteixi a les tedioses converses que mantenen els pregoners de la reina. Quan s'intenten posar d'acord sobre qui ha de recitar l'ordre del dia a palau, entren en acalorades discussions que frustrarien els millors arguments que els pogués aportar el Conill Blanc, fins i tot una ració de pastissets de gerds. Són bojos! No veuen que es faran malbé? És per això que m'espero fins al final. Durant tot aquest llarg procés d'elecció del portaveu no puc evitar que m'envaeixi la son i faig una becaina, però quan per fi acaben els dictats, com que de tan capficats que estan rebutgen les llaminadures, veig com la meva espera dóna fruits i aboco els pastissos a la safata del lacai. No pot faltar mai berenar a l'hora del te.

És sobretot durant aquestes vàcues converses quan penso en tu, Alex. Sigues sincer, et deleixes per deixar anar un llarg discurs davant el tribunal. Permet-me imaginar com hauria hagut de ser la teva intervenció sobre semiòtica aquell dia de maig de l’any passat. Un cop haguessis ultimat els detalls del discurs, caminaries amb grans gambades cap al palau, però ja no amb actitud resignada pels inevitables formalismes, sinó triomfal, conscient que els deixaries atònits.

No puc evitar enorgullir-me de tu quan et figuro creuant el pont llevadís, quasi donant salts d’alegria davant l’astorament dels soldats de la reina. Aquella pesada portalada que abans vas obrir exhalant un últim sospir de conformitat, tindria el pes d’una ploma a la meva imaginació, quan entressis a la sala i tothom guardés un silenci sepulcral, enlloc de la contínua remor dels esvalotats assistents que vas haver de sofrir aquell cop. Te’ls quedaries mirant uns segons i tot seguit riuries, però no de manera continguda, sinó esclafint, tronant de riure talment com si haguessis embogit. Assenyalaries sense inhibició, mentre seguissis desencaixant-te la mandíbula, aquell flamenc, aquell grup de porcs rosats i aquella duquessa, mira’ls entre el públic, tots tan agitadors abans i tan agitats ara. La tribuna t’esperaria amb els braços oberts per deixar anar la teva eloqüència, ara magnificada, conscient que amb aquest canvi el tribunal i els convidats t’escoltarien amb estranyesa pel teu mode de presentar-te, però així almenys es faria silenci més de pressa. Quins aplaudiments que sentiríem, ara que haurien prestat atenció.

I mentre copegen les mans els benaventurats assistents, escolto en un segon terme, però no per això poc vigorosos, els tambors de la comitiva d’en Ruffus. Gran Ruffus, alteraries fins i tot la parsimònia de la tortuga d’imitació. Defenses amb valentia les escomeses dels assaltants de l’hora del te, desafies un queixalot que torba incansablement el teu son, lideres els habitants per fugir d’una implacable persecució... què més podem esperar de tu?

De vegades has tingut por dels canvis, com en aquella ocasió en què vam rebre el Cavaller Erràtic i l’Home dels Dits d’Or, que més tard serien desterrats del bell jardí i dels seus voltants per l’admirable reina de cors. Quan t’infons de valor per afrontar els perills, no fas més que protegir-te amb un escut que no deixi entreveure el teu espant, però la qüestió és que, finalment, demostres tenir el coratge necessari per a emprendre arriscades missions. Ruffus, el gran, jo, el barreter boig, m’enorgulleixo de repetir el teu adjectiu tantes vegades com siguin indispensables, i el variaré de categoria perquè puguem atacar de forma més mortífera els enemics recelosos que ronden dispersos pel nostre berenar. Fugiu, bandits, que us repetiré les paraules “gran”, “grandesa”, “engrandir” i, per tal de rematar-vos, “Ruffus”!

M’has sentit cridar, Stacie? Ja veus que jo també em deixo endur per les emocions pel que fa als tafaners. Quan poses aquesta cara sé que trames indefectiblement algun ideal de forma encara desdibuixada. En què estàs pensant, ara? Deixa-m’ho endevinar... estàs augurant com hauria de ser el futur dels nostres berenars a l’hora del te. Els teus plans, sempre majestuosos, trobaran sempre la meva acceptació. A hores d’ara ningú no coneix si, després de més d’un any de la nostra convivència, arribaran més convidats, si la reina de cors imposarà noves sancions amb qualsevol excusa o, el més important, si s’hauran de fer reformes a la taula, ja que la fusta està començant a fer-se malbé després de tantes tardes. Caldrà avisar el lacai, suposo.

Tinc el pressentiment que els teus ideals de cap on han d’apuntar les nostres tardes romandran força temps tancats amb clau dins el calaix de casa de la duquessa, m’equivoco? Fas bé de deixar que es gestin sense pressa i de no revelar-me’ls, ja que ai, dolça Stacie, ni tu ni jo som prou bons per predir el curs dels esdeveniments. I què importa, això, si els habitants sou tan particulars? Creu-me, cada nou dia em feu presenciar aventures màgiques que no havia contemplat al meu guió. Però pots anar passant cap a la taula, Stacie, el te ja està a punt.

De vegades, convidats, m’agradaria situar-me al vostre lloc per comprovar com deu ser d’harmoniosa, per vosaltres, l’hora del te, asseguts impassibles a les vostres cadires. Jo m’hi vaig barallar, amb el temps, i des de llavors que ni una sola de les tardes sóc capaç de recordar com era la meva vida, abans. I sabeu què és el més interessant de tot? Que malgrat que vigilar les tardes de te implica estar disposat a perdre la noció del temps, que en aquest indret perdut sempre siguin les cinc de la tarda i coneguem poc la pluja, i que la reina de cors ens obligui a assistir a les frivolitats de palau, el cert és que el meu temps aquí és meravellós i no el canviaria ni per tot el temps de tots els temps.

Els habitants estaran a punt per la nostra propera trobada.
Fins llavors, sigueu festius.

Barreter boig

El ball de les tasses em fa pujar la mosca al nas, sempre es van movent de lloc a la taula. Si haguessin viscut les meves peripècies amb el temps, ara no es distraurien amb criaturades per matar-lo.

Qui demana? No hi ha prou lloc, sigui qui sigui qui vulgui seure ja se'n pot anar. No, espera, he canviat d'opinió, acomoda't aquí amb nosaltres i pren una tassa de te, et refarà. Oh, el temps ens ha deixat com a present més d'un any de berenars i no voldríem trobar a faltar convidats a taula per més temps. Parlant del temps, no us en refieu gaire, ja que l'Alex va anunciar la meva arribada fa més de dos mesos i aquí em teniu, arribant amb els cabells més llargs. Des que vaig tenir aquella discussió amb el temps que mai més no ens hem posat d'acord, és una llàstima.

La meva mirada atenta no ha deixat passar cap detall dels discursos dels habitants i, en general... la comanda de terrossos de sucre ja hauria d'haver arribat, de pressa, porteu-ho de seguida.

Mai no hauria imaginat que les vostres trobades, habitants, donessin tant de si. Com deia la vella cançó, "indecisa Cynthia, portes barrades, com és que no hi ets? Descortesa no sóc, barreter, però la meva pena torba qui em rodeja". Triar no és el teu fort, Cynthia, i per això m'agrades tant. Mira els convidats, com creus que es sentirien si amb resolució tot ho enllestissis d'un sol cop? Durant aquestes tardes que hem passat junts t'has hagut d'enfrontar al dubte, ai, quants maldecaps t'ha originat! Però no pateixis, els interrogants sobre la nena Alícia i les notícies dels Missatgers es desvelaran tan bon punt el temps em permeti canviar de barret.

Ens has parlat de les receptes amb el te, de la teva primera estada a uns estudis de doblatge, de la fatídica carta de la reina sobre Alícia i del mal que regna a una illa habitada per nens, i en les quatre ocasions les teves paraules s'han escoltat dèbils, com si enlloc de sortir de dins teu, algú altre les estigués escampant, tremoloses, enmig del camí per on avances amb recel.

I què me'n dieu del presumit Herbert? Et volia fer entrar el primer a les tardes del te, però t'estaves emmirallant durant llarga estona i m'haurien renyat per molestar l'eternament esplèndid Herbert. La teva altivesa i les teves maneres potser no van ser la millor forma de merèixer-te la meva aprovació però, tal com marquen les directrius de sa majestat la reina de cors, en aquest berenar ens interessa deixar fluir les opinions, tant si són arpes o arpons. "Aboqueu, lacais, un terròs de sucre del morè, que així endolcirem la rebel·lió natural del més presumit", canto mentre recordo com la publicitat et va fer desitjar trencar el mirall, però també com va ser motiu de la teva vanaglòria per haver-la burlat després de tres anys de desencants. Però Herbert, impetuós, no t'amaguis darrere un posat magnificent, ja que el temps ha tingut un detall decent i em porta de tant en tant aquella meravellosa tarda de la música dels habitants. Tothom era al seu lloc per oferir-nos una simfonia més o menys agradable, i tu em vas acompanyar durant el meu passeig. Canviem-nos de lloc, ràpid, i que el lacai porti més te.

Victor, quan et miro als ulls no hi veig res més que un pou d'amargor, de tristesa i d'ombres. Malgrat que fa un any que et conec, desconec encara què és el que sents. En un dels teus discursos vas deixar patent que la soledat ja no és una xacra per tu, sinó una forma d'entendre les tardes i de la qual has pres plena consciència, sense ànim d'eradicar-la. Precisament per aquesta aura de misteri amb què t'has vestit, ho tinc difícil per entreveure un bri de llum que es reflecteixi al teu rostre. Una de les malifetes que ens té parada el temps és el dilluns, a qui, empès per l'ira, va deixar abandonat a la seva sort. Pels turments que ens causa, va ser un encert per part teva dedicar-li la primera intervenció. Vas seguir amb un somni digne del Conill Blanc, amb el teu cant a la soledat, amb un altre somni protagonitzat per unes roses i una noia i, finalment, ens explicaves la irreparable pèrdua tant de les flors com d'ella, fet que et va reportar una magnífica experiència artística. "Què se n'ha fet d'aquelles flors? Fa tants dies... qui sap si tornaran, qui sap si mai no tornaran", així diu la cançó mentre et dono les gràcies, Victor, pel teu caràcter auster a la taula, ja que és la nota de refinament que li cal per guanyar-nos el favor de la reina de cors. Solitari, amunt!

I temps al temps, que n'ets de beneit, temps, no hi ha prou lloc! Que no segui ningú més a taula, si voleu adreçar-vos al jardí de la reina és cap allà. Quan el tediós, rancuniós i capriciós temps m'ho permeti, ai, per què ens vam haver de barallar, seguiré amb vosaltres, habitants.

Per primer cop, diré allò tan cèlebre... com feia, lacai? Ah, sí, "beveu-lo de pressa però sense fressa. Ja portaràs més te, si tu ho dius. Sigueu festius".

Alex, l'eloqüent

Es diria que la tarda d'avui passa furtiva als ulls dels habitants, ja que omplo moltes tasses de te, però sembla que estan tan atrafegats que no tenen temps de prendre-se'l. A la taula no hi ha prou lloc per a tant de berenar i aquí em teniu, deixant amb cura tasses a terra, disposades en fileres per ordre d'escalfor.

Sóc l'Alex, l'eloqüent, i ens han convidat a la tortuga d'imitació i a mi al ball de disfresses que se celebra avui al palau. Oi que seríeu tan amables, si és que veniu disposats a conèixer grans personatges, d'acompanyar-me a aquesta festa? Els nostres amfitrions seran el rei i la reina de cors, a qui us aconsello no contradir en les seves decisions per molt precipitades que us semblin. I sobretot, no us deixeu intimidar per l'espectacle que presenciareu a la sala. Tortuga, estàs a punt?

I tot parlant mentre creuàvem el bell jardí, ja ens trobem a l'entrada. Allà al fons, temps enrere una nena va robar uns pastissets, i des de llavors totes les postres estan tancades amb clau en gàbies. Quan miro aquests pastissos m'envaeixen visions lúgubres, ja que encara em sembla notar la seva mirada desorientada sota les màscares que passen fugaces pels racons. Però tortuga, seguim avançant diligents per la sala, que avui els habitants volen ser prínceps i em podran mostrar orgullosos la seva disfressa.

Gira, gira, Alex l'eloqüent, que uns esclops no alenteixin el teu pas, i ja ets al centre del sarau. I mira'ls, sota els seus antifaços, el rei esbossa somriures tot complagut als seus convidats mentre la reina s'enutja amb els seus consellers, i gosaria afirmar, si em permets l'atreviment, tortuga, que aquest vestit llampant amb brocats n'ha estat el culpable. Sens dubte, qui hagi escollit la indumentària reial per a sa majestat no s'ha enfrontat mai amb la seva còlera.

Oh, mireu qui tenim per aquí. Des de la seva tribuna mantenen una animada conversa una llebre veloç i un emperador oriental. Acostem-nos-hi més, convidats, que vull confirmar qui s'amaga rere aquestes màscares. Tal com m'imaginava, són el Conill Blanc i el lacai. Aixequeu-vos a fer un ball, infeliços, i deixeu els vostres somnis de grandesa, que tal com sou sense accessoris m'ompliu més de joia.

És una festa superba, no ho trobes, tortuga? L'elegància dels vestits em commou, la sala plena de colors és un cant als oradors perduts, ningú no diria que fora del palau puguem tornar a la grisor habitual. I qui hi tenim per allà? Princesa Cynthia, excelsa, vós en persona, quin goig que pugueu gaudir d'aquesta magnificència tant com jo. I tanmateix, per què no em crec el vostre somriure, ni tan sols avui? La vostra tristesa no us dóna treva ni un sol dia, per molt que la intenteu enganyar amb perles relluents.
"Oh, Alex, que contenta que m'hagis vingut a veure. Tinc un mal pressentiment, alguna cosa no va bé. Ho noto des de molt abans que arribés el dia de la festa. On són els soldats de la reina? Per què no puc entonar la música alegre i no reconec els éssers fantàstics i en canvi tot m'és aliè?"
Indecisa Cynthia, no desaprofitis el ball en vagues elucubracions, tot anirà bé. Però si ho prefereixes, sortim a fora a jugar una partida de croquet.

Convidats, tortuga, acompanyeu-nos al jardí, ja que no voldria que després us costés un gran esforç sortir de palau enyorant aquella diversió. Aquí també hi estarem bé.

Al nostre proper berenar rebrem la visita del barreter boig, que ens parlarà de què li han semblat les intervencions dels habitants durant aquest any que compleix l'hora del te.

Fins llavors, sigueu festius.

Victor, el solitari

De tan victoriós com era jo abans, un podria pensar que faria bé de rendir-me, ara que sóc el solitari. Però afortunadament, el que sento ara és tan meravellós, que l'impensable seria renunciar-hi.

Sóc en Victor, com sempre assegut a l'extrem més allunyat de la taula. Si sabéssiu del gel sòlid i enorme que em glaça l'ànima d'una forma vertiginosa, mataríeu per experimentar una sensació com la que em recorre les entranyes. De vegades, quan el barreter es pren una tassa de te amb nosaltres, ens parla dels nous edictes que recull la cort de la reina de cors. Se'ls coneix com una plèiade de savis instruïts en el camí recte, i també doctes en l'art de tallar caps de la reina quan les resolucions dels seus homes no li fan el pes, de manera que un dictamen de palau no me l'acostumo a prendre mai al peu de la lletra.

El barreter ens sol dir que al final, les recomanacions cap als habitants, i també cap a vosaltres convidats, apunten cap a menjar nous i panses amb taronja per combatre els dies tristos, perquè no ens rellisquin més llàgrimes dels ulls. Uns consells pràctics, però poc bells, penso jo. De seguida m'entendreu.

Imagino trobar-me amb una visió de somni, però sé que és impossible. I tanmateix, no me'n surto d'esborrar aquell record de la meva ment, al contrari, m'obstino a mantenir-lo intacte. Segueixo entestat a sentir-me correspost per tal immensa cabellera i aquells ulls resplendents que em van emmordassar els sentits. Algun dia, quan cau la tarda, em poso al llit ben ràpid, però sense adormir-me, encara. Abans que pugui aclucar l'ull, durant el capvespre, penso en ella durant hores mentre, espaordit, convençut que mai no tornarà, es va solidificant cada racó de la meva ànima, mortificada pel gel. Llavors, quan per fi la meva ment és un cavall desbocat, retiro amb delicadesa les mantes i els llençols perquè el fred perforador de la nit s'apoderi de mi i el meu cos quedi petrificat.

En el moment que aquesta concòrdia màgica entre el fred del cos i el de l'ànima es produeix, la sensació d'harmonia és indescriptible, tant, que sento llàstima per les vides d'aquells que no l'hagin experimentat mai, que són tan il·lusos de pensar en remeis de colors per al dolor. És la forma més perfecta d'unió que tinc amb tu, somni, quina altra podria ser, si no? Em parla de tu el fred de l'hivern, la meva ànima glaçada i la meva soledat, no hi ha res més a l'entorn que pugui interferir en el nostre idil·li.

Crec fermament que aquesta aproximació a un impossible serà l'expressió màxima de vida que pugui arribar a conèixer mai un solitari com jo, que abans era victoriós, però que ara ha descobert què significa l'art. El barreter, tot còmplice, continuarà relatant-me els absurds edictes de palau perquè pugui seguir burlant-me dels preceptes de la cort. Sort en tinc, de les seves honorables visites, perquè de vegades m'oblido de com riure.

Sigueu festius.

Cynthia, la indecisa

Oh, hola. Estic contenta de veure que seguiu bé, tant de bo algun dia la sort em somrigui perquè... uf, per on hauria de començar? No he pogut esbrinar res sobre la nena Alícia que va prendre el berenar aquí perquè la reina es nega a donar-me més pistes, esquivant-me a cada intent de conversació, i a sobre els Missatgers que vaig cridar no han aparegut encara. I això no és tot.

Conec una història sobre uns nens. Al principi em negava a escoltar allò que tant alarmava el lacai, però el seu posat planyívol em va inspirar compassió i hi vaig acabar accedint i... uf, pobra de mi, que desventurada que vaig ser de conèixer aquells fets. És així com el lacai els relatava:

"Ens remuntem a una illa deserta i a un accident d'avió".
Oh, seré capaç de descobrir-vos els detalls d'aquest relat? Vejam, ho intentaré. Els únics supervivents d'aquell tràgic esdeveniment, uns nens, es van veure obligats a subsistir a la seva nova llar alimentant-se de carn de porc senglar i d'animals exòtics i també de fruites tropicals i... bé, calia que un líder els dirigís. El lacai seguia així:

"I ja tenim el nen sensat i el nen agitador disputant-se el títol".
Doncs sí, és com ho explica el lacai. El nen sensat es va acabar erigint, per majoria de vots, com a guia dels seus companys. Les seves ordres eren clares, sí. Prioritàriament, calia mantenir sempre encesa la foguera a l'indret més elevat de l'illa per si algú passava per allà i veia els senyals de fum, de manera que... ai, i aquí apareixien les tensions, es va fer necessari establir torns per controlar-la. El grup que simpatitzava amb el nen conspirador es va desvincular d'aquesta tasca, ja que preferia dedicar cada cop més temps a caçar per alimentar-se, sí. Això ja es va poder apreciar quan el provocador va pintar, exultant, la cara d'un dels seus companys amb ditades de sang de senglar. Amb aquest gest la cacera es convertiria en un ritual que elevava els banquets a cerimònies ostentoses. Oh, no faltava gaire perquè passés... d'això, el lacai ho digué millor:

"Els seguidors del nen sensat s'escindeixen del grup i sofreixen les estrategemes que els han d'arruïnar la supervivència. Els desertors van restant membres a l'equip mentre els altres es fan més forts".
Ai, molts estaven indecisos. "Cap on hauria de decantar-me?", pensaven alguns. "He de triar l'aventura que em reportarà aliments o m'he de mantenir alerta a la foguera, expectant de fugir d'aquest malson?" Si us plau, no em feu continuar. Atureu la vostra fal·lera per caçar, el pobre sensat s'està quedant sense suport, ningú no comprèn els seus objectius. No veieu que és ell qui vigila el foc? És molt gran, aquesta illa! Sembla que estiguin condemnats a quedar-s'hi de per vida, i escolteu la remor de les ones immenses, les tempestes ens amenacen amb llamps de fúria, prou! És que ningú escolta la seva crida? Està sol entre salvatges, perdut entre calúmnies de la maldat, i... I hi va haver una nena que va venir a prendre el te! Necessito que algú em tregui d'aquest mar de dubtes, atura el relat, si us plau, atureu el mal que s'està forjant en aquest món. No hauries d'haver-me explicat una història com aquesta, lacai, ningú no em demanava aixecar-me de la taula. Em trobo malament, perdoneu-me.

Sigueu festius.

Stacie, la idealista

No han estat poques les ocasions que m'he plantejat com seria l'hora del te si de sobte fos tot més gran.

Sóc la Stacie, la idealista, i de seguida comprendreu cap on apunten les meves elucubracions. Per començar, el títol que se'ls va atorgar a les nostres tardes canviaria cap a alguna cosa més magnànima, com "Dia del te".

Entre els habitants sempre prenem la infusió humilment de les abundants gerres que tenim a la taula, però amb aquest canvi, el berenar adoptaria un rol de ritual cerimoniós, amb cinc fonts enormes d'on brollaria cada tarda el te, molt de te. El lacai, que no podria donar l'abast amb tant de te per servir, necessitaria l'ajuda d'emperadors orientals que, un cop haguessin olorat la seva aroma, restarien embadalits de la seva fragància, es desfarien dels seus accessoris d'autoritat i s'afanyarien a servir diligents les seves troballes als habitants.

Però cada un d'ells enfilaria el camí cap a direccions diferents, ja que hi hauria moltes taules, molts berenars, per complaure. Cap allà, vora la casa del conill blanc, a una de les taules s'aplegarien mantenint conversacions de política ell i els seus companys, però no per gaire temps, ja que tindrien una cita improrrogable amb la duquessa, i de seguida es faria una fressa de cadires i de tasses, presos de pànic per no fer tard. Si es donés el cas, la duquessa no tindria dues orelles per estirar, sinó vint!

La duquessa, calmant com sempre el seu nadó, a hores d'ara ja posseiria el títol d'arxiduquessa, però ai, amb tantes possessions al seu càrrec es veuria desorientada. Només cal que ens fixem en els condiments. Fins ara en tenia prou amb sal i un pensament de pebre (entre nosaltres, ella s'entesta a negar-ho, però en realitat el seu cuiner abocava tant de pebre a l'estofat, que els esternuts d'aquell casalot se sentien des de l'hora del te). Però ara tindria un rebost ple a vessar de meravelloses espècies, de noms tan grans que mai no havia sentit anomenar: alfabreguíssima, ograngrenga, lloreràs, julimoltvert, estragonot...

Però i nosaltres els habitants? Què seria de nosaltres? Segurament la reina de cors, el jardí de la qual tenim ben a prop de la taula, veient la magnitud que prendrien les coses del seu voltant, no es resignaria a estancar-se al seu palau, insignificant comparat amb les meravelles de més enllà de la taula. No trigaria gens a decidir-se per transformar el bell jardí en un intricat laberint que acabaria per esfondrar les tanques i tot el que trobés al seu pas, també la nostra taula. I tot per culpa de les roses, perquè ja no es diria de les roses pintades que són tan sols vermelles, se'n diria també que són roges, granes, llampants, d'escarlata. El fet és que desprendrien una vivor tan intensa que contaminaria les tardes de te d'un foc ardent i delirant.

Imagineu-vos si en seria de gran la nova hora del te, que els fets propiciats pel canvi acabarien alterant fins i tot les nostres històries. Convidats, si una grandesa així s'apoderés de les tardes, les conseqüències us afectarien també a vosaltres. Imagineu-vos per un segon trobar-vos atrapats en un profund pou negre com la gola d'un llop cada cop que us volguéssiu endinsar en l'estat d'ànim d'en Victor. O que de sobte, sense motiu aparent, a l'hora d'adreçar-vos als vostres amics, se us fes un nus a la gola, rodejats d'un infinit mar de dubtes. No estic segura que us agradés experimentar el que sent la Cynthia, ni tampoc l'eloqüent Alex, ja que després de conèixer-lo, milers de diminutes paraules flotants envairien la vostra boca, ansioses de sortir i d'emprendre el vol, però també de tornar a entrar-hi, guiades pels senyals d'eterna fugida i d'etern retorn.

No, definitivament no vull tot un dia de te, ni tampoc roses més vermelles del compte. De la mateixa forma que puc construir ideals d'aquesta mena, també és fàcil acabar amb ells.
El nom de Stacie, la idealista, m'escau i sé que només puc parlar des de l'hora del te, i prou. Inventaré més paradisos, però tinc ben clar que no seran més grans.

Però vosaltres sigueu molt festius.

Ruffus, el gran

Alegres vosaltres, somrieu ara que podeu amb meravelloses dents blanques, que tot seguit us explicaré la història d’un queixal a qui van expulsar del seu turmentós fossat.
Sóc en Ruffus, el gran, acompanyat de les meves gestes valeroses. Però abans, permeteu-me que us faci cinc cèntims sobre el comportament d’aquest queixal per tal que pugueu comprendre en la seva plenitud la forma com se’l va arrencar.

Sovint tot restava en quietud a la boca. Als aliments, que no semblaven amagar males intencions, i després de pronunciar en veu alta el seu nom, se’ls permetia passar pel paladar sense imposar-los obstacles de cap tipus. Com abelles obreres, cada dent de la boca executava tenaç les seves funcions perquè no es produïssin disturbis. Però no tothom era tan metòdic. Entre aquelles dents, vivia en un racó pregon un queixal molt gandul. Li encantava dormir, en ocasions havia arribat a passar mesos sencers amb els ulls clucs, sumit en un son profund. De fet, les dents no presentaven cap objecció a la mandra eterna del queixal, ja que tal i com estava estirat no els causava cap molèstia, ben al contrari. Era justament quan es despertava que l’ordre era alterat.

Al pobre queixal, quan s’adonava de com n’estava de sol allà al fons de la boca després del llarg son, li entraven unes ànsies irrefrenables de plorar, ja que se sentia un desgraciat, incapaç de servir d’ajuda per als seus companys. Lluitava per escapar-se d’aquell pou recolzant-se sobre la seva dent veïna per poder treure els peus clavats com estaques, però tot era inútil. Per molt que ho intentés, mai no aconseguiria escapar-se del seu estret fossat, i esclatava en llàgrimes. El seu plor feia commoure tota la boca, que aturava la seva feina habitual per consolar-lo en va. Tanmateix, qualsevol intent de calmar-lo amb bones paraules era frustrat.

Mentrestant, a fora, jo, en Ruffus, notava les inclemències que es produïen a la boca, molt més terrorífiques que aquells cavallers eixelebrats que ens van venir a molestar a la taula en una ocasió. Si aquelles contínues lamentacions del queixal duraven gaire temps més, fins i tot a mi em farien perdre el seny, ja que ni la més afilada espasa podia acabar amb el seu sofriment i, de passada, amb el meu.

Un bon amic em va parlar d’un metge. Els soldats de la reina el descrivien com un xarlatà que feia pagar les seves intervencions quirúrgiques amb presents exòtics. El lacai l’havia enxampat algun cop fent experiments alquimistes ja que, segons deia, volia fer-se una dentadura d’or per impressionar els seus pacients. Els habitants de la taula, en canvi, que m’han jurat lleialtat talment com els meus homes, m’asseguraven que era un metge de confiança, proveït de tantes eines increïbles, que cinquanta carros no haurien bastat per traginar aquell arsenal.

No calia esperar més. Vaig abillar-me amb la meva indumentària de cavalleria disposat a acudir al refugi del metge. Sóc valent, i una menudesa així no m’amargaria la resta dels dies. El bon home ja m’esperava amb els braços oberts. “Bon doctor, faci de mi el que vulgui, ja que he resistit tota mena d’atacs durant les meves gestes, però li prego, acabi amb aquest queixal del dimoni. Mai no m’havia topat amb un adversari tan feble i, al mateix temps, tan temible!”, vaig dir-li. Aquesta va ser la seva resposta:
“Ah, noble Ruffus, són conegudes les vostres cèlebres batalles. Conec també el vostre valor, i tant, però qui us havia de dir que s’esfumaria davant els detalls més insignificants. Us entenc, senyor. Sembla mentida com alguna cosa tan diminuta ens pot ocasionar també els més grans mals. Des de la seva caverna es lamenta, ai, pobre desgraciat blanquinós, però el seu sofriment té els dies comptats, i també el vostre”.

En qüestió de segons, va ser separat de les seves veïnes, en una operació feta amb tanta mestria que gairebé no vaig notar res. Adéu, queixal, espero que no passis més dolor ni que tampoc en causis allà on et trobis. Jo, que sóc instruït en la lluita i els meus ulls estan avesats a les escomeses ferotges de gegants, he vist com s’acabava de la forma més delicada i bella amb l’enemic més petit, i també el més terrible. Ara s’ha acabat tot, per fi, i com sempre en Ruffus, el gran, surt vencedor del combat.

Somrieu feliços pel bon port del queixal i sigueu festius.